22 I Orígens del caiendari festiu i tradicional català I Albert Rumbo i Soler iiyb;tt»illMt^ts:j^Li^a>tífe^'.^''-;l·aiüí^^ L'univers segons el Llibre vermell de Montserrat, segles xiv-xv, on també hi ha documentades les músiques de diverses danses de rotllana. Biblioteca del Monestir de Montserrat. (Foto Ramon iVIanent)
que la reforma que el papa Gregori XIII féu del calendari Julià l'any 1582 (reforma gregoriana). Aquesta reforma fou deguda al fet que l'antic calendari romà tenia una durada lleugerament superior a l'any solar, de manera que cada quatre-cents anys sobraven tres dies. A instàncies del Concili de Trento, Gregori XIII va dirigir aquesta reforma, que té com a fet més destacat que segueix afegint un dia al febrer cada quatre anys, exceptuant els anys que acaben el segle, sempre i quan les seves dues primeres xifres no siguin divisibles per 4. Així, amb aquest calendari els anys que acaben en 00 no són bixestos, però sí que ho foren l'any 1600 i, més a prop nostre, el gairebé mític any 2000. Quan el papa Gregori va reformar el calendari, el desfasament que arrossegava el calendari solar era de deu dies. Fou per aquest motiu, i per tal de solucionar el desajustament, que el dia 4 d'octubre del 1582 es va avançar el calendari els 10 dies esmentats, de manera que l'endemà fou 15 d'octubre, Són els famosos «10 dies que no varen existir». Actualment, aquest és el calendari que utilitzen la major part de nacions cristianes, exceptuant les que formaren part del cisma d'Orient. Aquest fet queda ben clar en diversos documents de l'època, com els Dietaris de la Generalitat de Catalunya, on al lloc corresponent al 5 d'octubre, consta «En aquest die se dexà lo calendari antic, y axí no diem ni tenim v de octubre ni havem de comptar y seguir lo número y calendari antic, sinó que comptam y som a XV de octubre dit any MDLXXXII». Més clar, impossible. Des d'un punt de vista festiu i cultural (i també religiós, evidentment), l'eix central del calendari litúrgic cristià és la passió, la mort i la resurrecció de Crist, centrades entorn de la Setmana Santa i la Pasqua. Tal com ja hem comentat, atès que aquests fets tingueren lloc en àmbit cultural i històric jueu, l'Església segueix en aquesta festivitat una sèrie de trets característics del calendari hebreu, motiu pel qual la relació judaico cristiana és molt gran. El nostre calendari festiu actual El nostre calendari actual és l'element resultant de tots els calendaris que hem vist fins ara, i és per això Nadal del 2003 I 23 que, des del punt de vista festiu, hi podem distingir dues grans meitats: una de base solar i l'altra de base lunar. La de base solar seria fixa i aniria de Sant Joan (24 de juny) a la Candelera (2 de febrer), del solstici d'estiu al final de l'hivern, i té com a element central la Nativitat de Crist, el Nadal. Aquesta celebració que l'any 325, durant el primer Concili ecumènic de Nicea, es va fixar el 25 de desembre, correspondria a la festivitat romana del naixement del sol {Natalis solis) i s'escau a tocar el solstici d'hivern, dia en què, simbòlicament, el sol reneix. D'altra banda, cal recordar que la mateixa religió cristiana defineix Crist com a llum i veritable sol per als homes. El Nadal, com el sol que representa, és una celebració fixa. De fet, la resta de l'any també continua tenint una base solar, per bé que la lluna n'esdevé la principal protagonista. Pel que fa a aquesta meitat del calendari que té sobretot una base lunar, aquesta seria variable o mòbil, i aniria del Dijous Gras o Llarder (diada que marca l'inici del Carnaval) fins al Corpus, del final de l'hivern a les portes de l'estiu, i el seu element central és la celebració de la Pasqua. La Pasqua, com la lluna, al cicle de la qual pertany, és mòbil, i és la festivitat que fa oscil·lar (pujar i baixar) la resta de diades mòbils. El diumenge de Pasqua és sempre el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (21 de març), llevat que la lluna plena s'escaigui aquest diumenge, circumstància que trasllada la Pasqua al diumenge següent. A partir d'aquí podem deduir que la Pasqua pot oscil·lar entre el 22 de març i el 25 d'abril com a dates límit. El cristianisme, com a religió imperant, va acabar ocupant el lloc d'antigues creences. De sempre tothom ha cregut en quelcom i han existit centres de ritu. El cristianisme, en no poder anorrear aquestes pràctiques paganes, les va transformar, adaptar i cristianitzar, de manera que es mantingueren antigues tradicions, ritus i centres de culte convenientment reinterpretats. Estratègicament, l'Església va col·locar festivitats concretes de sants determinats superposades a aquelles tradicions ancestrals. Com més important era el culte anterior, més important fou el sant que el substituïa. Només calia seguir una premissa: el sant en qüestió havia de gaudir de virtuts i qualitats semblants i molt properes a les del culte anterior. Això ho simplificava tot enormement. A continuació podrem comprovar com l'Església va cristià-.
Change language