credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

FESTA índex MAJOR DE GELIDA
Per la mateixa mà i baixant el carrer Major, hi havia una botiga que jo visitava massa
sovint: l’estanc del senyor Joaquim Llopis. Ara que no em deixen fumar, sospiro
pel tabac en bloc que hi comprava per fer fumejar la pipa.
Més avall hi havia –i encara hi és– la cansaladeria de can Coma, la gran troballa
dels barcelonins que havíem perdut les ganes de menjar botifarra. El senyor Coma
ens va retornar el seu gust, amb escreix. A vegades el vèiem pujar de l’obrador amb
tot de botifarres enrotllades entorn dels seus braços poderosos, unes serps entendridores...
Can Coma tenia nom acreditat a Barcelona, on molta gent rebia els seus
productes. Per cert, cal Perejoanet, on compràvem vi al detall –poca gent comprava
vi embotellat fora de les celebracions–, al carrer Vicenç Perelló, també servia garrafes
a domicili pertot Barcelona.
Tot seguit es trobaven les dues pastisseries, gairebé una davant de l’altra, La Confi
ança i La Montseratina i que, com he dit abans, excel∙lien en la qualitat dels seus
pastissos. Totes dues preparaven –i preparen– el famós dolç de Gelida, els gelidencs,
que llavors rematava un bon dinar o qualsevol festa.
Tot baixant, a la dreta del carrer Major se’ns oferien dues polleries: una, la de la
senyora Paquita, casada amb el senyor Joan, rebia l’ajuda dels seus fi lls, ben joves.
El senyor Joan encara ara és tot un cas: cada dia puja dues vegades des de la Barceloneta
a dalt de tot del Sarralet per cuidar l’hort. Donem fe de la qualitat dels seus
tomàquets acabats de collir...
L’altra era la de la senyora Victòria, la qual, a l’estil de Gelida, venia, a més, tota
classe de comestibles, ajudada pel seu fi ll Antoni, com si ja estiguessin preparant-se
per obrir el primer supermercat de Gelida, que seria unes cases més amunt.
Més avall hi havia la botiga d’una persona insubstituïble, durant molts anys, a
Gelida: la lampisteria del senyor Pere Pallarès. El senyor Pallarès podia ser famós per
ser el director de la Coral Intimitat, que ens agradava escoltar per la Festa Major i
també per Pasqua –també passem aquí Setmana Santa– quan feia el llarg itinerari de
les Caramelles. O per altres virtuts.
Però no. La seva fama venia lligada al gran problema que tenia Gelida quan nosaltres
vàrem arribar i que, per desgràcia, havia de durar molts anys encara: la manca
d’aigua i la seva defectuosa distribució. Era un malson: la gent venia a Gelida
atreta per la gran quantitat de fonts i no hi havia aigua a les cases. L’home esforçat
9