credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

Elisenda Llobet Barbany
80
Sembla que a Gelida tindrem una
nova seu per a la seva biblioteca
municipal. El consistori ha aprovat
que siguin les antigues escoles el lloc on
podria estar ubicada, un indret més que
encertat encara que sembli difícil posarlo
en solfa.
La biblioteca actual és un espai molt
agradable i molt ben aconseguit gràcies,
en primer lloc, a la feina de la Montse, de
la Marga i d’altres persones que hi donen
suport i col∙laboren de forma constant en
les propostes que elles posen en marxa.
El nostre poble està canviant d’aspecte
de forma molt ràpida i no sempre per
millorar, però, per a sort nostra i de les
persones que encara han de venir, hi ha
algunes construccions i alguns llocs emblemàtics
que es mantenen dempeus i que
cal conservar. És important per a la memòria
col∙lectiva mantenir punts de referència
històrica, i un d’aquests punts és
la casa que en el seu moment va aixecar
la família Valls, a fi nals del segle XIX. És
el moment que es varen construir la major
part de les cases del carrer Sant Lluís. Can
Valls, Institut Lluís Rutllant, ha estat durant
molts anys el lloc d’estudi per
excel∙lència dels gelidencs. Com diu E.
Carafí en el seu article de 1995, “aquesta
fi nca que sempre ha estat lligada al món
de la cultura”. (1)
La meva vinculació amb aquest edifi ci
Escoles Velles,
Biblioteca Nova
Vista de can Valls actualment amb.
la zona destinada als cotxes.
literaris i d’opinió
ve donada en primer lloc per la ubicació
de la nostra casa, just al costat de les antigues
escoles. De petits vàrem passar
moltes hores jugant amb la Carmen, que
vivia amb la seva família, aleshores guardes
de les escoles, en el mateix edifi ci, a
la planta baixa. Després, més endavant,
quan ja era l’Institut Lluís Rutllant, la
relació la vàrem tenir amb l’Anna, el Jaume
i la seva fi lla Lourdes. Com a habitatge
s’havia habilitat la caseta on s’ubicava
temps enrere el parvulari.
Els meus vincles amb l’edifi ci sempre
han estat més d’amistat que no pas per
un ús educacional, encara que no tots els
de casa poden dir el mateix, ja que alguns
germans i diversos amics varen estudiar
els estius amb el Sr. Sacasia.
En aquell moment no ens plantejàvem
quina era l’importància que tenia aquesta
casa ni tan sols quina havia estat la seva
història. Jo no sabia que el Sr. Valls l’havia
construït pels volts del 1886 (2) , ni que el
1932, ja amb la República, es va aprovar
la creació d’unes escoles nacionals en
aquesta fi nca i, que el 12 de febrer de 1933
varen ser inaugurades pel president Macià,
i que el 1934, ja es volien convertir en
parc municipal els seus jardins (3) .
En el bombardeig de 1938 de Barcelona,
part de la casa on vivia la meva mare es
va esfondrar, junt amb el seu pare. En
Ramon Llopart, més conegut per Ramonet,
veient que els seus cosins no tenien casa
on viure, els va deixar la casa que en
aquell moment era de la seva propietat,
al carrer Sant Lluís, junt a les escoles. En
aquesta casa va passar la guerra la meva
família. La meva mare sempre ens explicava
que de petita, quan baixaven al vespre
pel carrer, sempre feien l’últim tros