credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

10
FESTA MAJOR DE GELIDA
que intentava pal∙liar aquest problema era el senyor Pallarès, i malgrat que s’hi esforçava,
tot el dia amb la clau a la mà, obrint i tancant aforaments, no sempre ho
aconseguia. El senyor Pallarès podia haver redactat un estudi profund sobre l’actitud
de les persones: des de l’agraït perquè havia obert l’aixeta del dipòsit, deixant anar
una mica més de rajolí, fi ns al que blasmava desesperat perquè les plomes famoses
no donaven per a més... Encara el veig enfi lant-se com un gat sobre les golfes de
casa, a sota teulada, cara als dipòsits, obrint una miiiica l’aixeta. Tota la família,
expectant, estàvem a punt d’arrencar en aplaudiments!
Un altre lloc de particular afecte: la llibreria del senyor Rosselló. Tant pels llibres
com per les xerrades que hi fèiem. Era un gran senyor, gran enamorat dels llibres.
Quan ja et considerava amic et feia passar a baix, on sobre una gran taula hi havia
centenars de llibres, la majoria catalans. En aquella època era com entrar a formar
part de la resistència clandestina.
Més avall, a l’esquerra, una botiga singular: la peixateria del senyor Domingo, on
ell i la seva dona Consuelo gaudien del millor peix que arribava de Tarragona. Ho
proclamava molt alt el pregoner: “Noies, es fa saber que a can Domingo ha arribat
sardina fresca de Tarragona!”. Allò sí que eren pregons i no...
Al costat mateix, l’altre forn, Can Marí, oferia i ofereix un gran ventall de peces
de pa i, a la Conxita, la meva dona, li agradaven, i li agraden, els seus melindros.
Més tard una noia Parellada es faria, per casament, amb les regnes exteriors del forn,
tot afegint a la qualitat del pa l’amabilitat de tracte.
Hauríem d’anar, per un moment, al carrer Barceloneta, on hi havia una vaqueria
amb vaques, la de Can Fideu, i la botiga del Piula, que portaven la llet de la masia
a prop del riu, on hi havia les vaques. El senyor Pere Valls, el Fideu, també venia llet
en una botiga al carrer Major, sota la llibreria Rosselló. Tornant al carrer Major, dues
cases avall de can Marí, hi havia –i encara hi és– la botiga de “El Nuevo Siglo”, popularment
coneguda com Ca les Noies, dedicada a merceria, moda masculina i femenina,
amb una secció d’espardenyeria que visito cada estiu. En aquells moments el
pare de l’actual propietari, l’amic Degà, havia delegat el negoci en el seu fi ll, que ell
anava engrandint. Cal arribar fi ns a baix de tot del carrer Major per trobar una altra
botiga amb “pedigree”: Ca n’Espinac. I tant el senyor Espinac mateix com la seva
fi lla Núria van saber trobar el punt just de la qualitat en vins i xampanys, que després
esdevindrien caves. Sempre hi trobes el consell just sobre el que demanes, el vi
adient per al dinar que projectes. La Núria, permanentment jove, et rep, com sempre,
amb el somriure als llavis.
Aquest retaule d’uns botiguers de Gelida de quaranta-sis-anys enrere vol ser un
homenatge a la seva disposició i amabilitat. Cadascun d’ells formava part dels primers
acollidors d’aquella gent rara que hi venien a passar l’estiu: els estiuejants.
Gelida, a l’inici del segle XX, va ser un poble d’estiueig, com altres llocs famosos
de la geografi a catalana. L’existència de l’estació i més tard el gran encert del funicular
hi va portar uns estiuejants que, primer, van aixecar cases amb accent noucentista
a l’entorn del que seria l’avinguda Colomer; que, després de la guerra, una altra
onada ho va fer a la falda del castell, els Tarongers; però, a més d’aquests dos grups,
cal recordar el gran gruix d’estiuejants que es van afi ncar dins del poble. En cases
llogades, en antigues cases familiars o bastint noves cases: cases modernistes d’estiuejants
il∙lustres!
Molts d’ells, de qualsevol d’aquests tres grups, a més d’estimar-se de debò Gelida,
es sentiren cridats a col∙laborar amb la gent del poble. Només vull portar aquí el
nom d’una sola persona per servir d’exemple, entre les moltes que també s’ho mereixerien.
Es tracta de Josep Boncompte, el qual, col∙laborant amb vilatans tan
enfervorits com ell pel castell de Gelida, va començar a moure’s per tornar la dignifi
cació que el castell urgia, avui un dels més preuats orgulls de la vila.