credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

98
En Manel Collado, a dalt a la dreta, amb el
mestre Marcelino Sáez en una foto de grup
feta cap a l’any 1934 al pati de Can Valls,
on s’havia instal∙lat la nova escola pública
presència del conseller de Cultura de la
Generalitat, en Ventura Gassol.
En morir, en Joan deixava mare i dos
germans petits: Lluís i Manel. En Lluís
Collado i Castillo va ser mobilitzat per
l’Exèrcit Popular republicà. Ferit a Cervera,
fou traslladat a l’Hospital de Sant Pau de
Barcelona. Presoner dels franquistes, fou
alliberat provisionalment a l’abril de 1939,
i retornà a Gelida. Al novembre de 1940,
en Francisco Coca Gregorio, “jefe local” de
Falange, certifi cava, “a petición del interesado”,
que aquell gelidenc solter de 25
anys “es persona de buena conducta no
conociéndosele ningún acto punible [...].
Políticamente es considerado en esta Jefatura
como indiferente, aunque de tendencia
izquierdista”. Aquest darrer qualifi
catiu se li devia adjudicar per ser germà
d’en Joan Collado, i podria ser el motiu
pel qual en Lluís Collado hagué d’ingressar,
successivament, en dos “batallones disciplinarios
de trabajadores” situats a Anglès
i a la Pobla de Lillet, on va romandre durant
els anys 1941 i 1942.
El tercer dels germans, en Manel Collado
i Castillo, era massa petit com per
anar a la guerra. Infl uenciat pel mestre
Marcelino Sáez, el qual pronosticava una
dictadura feixista si els franquistes guanyaven
la guerra, tenia autèntic pànic
als “nacionals”; per cert, aquell mestre
els feia les classes en català, tota una
novetat en aquells temps. Durant la guerra
començà a festejar amb una noia de
històrics
En Joan Collado i Castillo,
i divulgatius
rabassaire d’Estat Català
Martorell, l’Alberta, que conegué a la
piscina del Club Natació d’aquella vila.
L’any 1938 començà a treballar a La Gelidense;
encara recorda les desagradables
pudors químiques que els obrers havien
de suportar durant la jornada. Cap al
fi nal de la guerra, en Manel observava els
soldats republicans en trànsit o en retirada
que passaven per l’estació de tren;
una vegada els va robar unes quantes
bombes de mà que va amagar a casa pel
que pogués ser. Al gener de 1939, pocs
dies abans de l’arribada dels “nacionals”,
aquell adolescent de 15 anys fugí de casa
després d’agafar un màuser que també
aconseguí a l’estació, d’algun soldat descuidat.
S’uní a un petit grup de soldats republicans
en retirada. Anava vestit de civil
i quan li preguntaven s’identifi cava com
a membre “de la 27 Divisió, 3ª Companyia”,
la unitat del seu germà Lluís. Caminant,
anaren a Martorell i d’allí a
Terrassa on els van retenir per a enrolarlos
en una unitat republicana formada
per dos-cents o tres-cents soldats que
s’haurien d’encarregar de crear un front
de contenció a Ullastrell, indret des del
qual es dominava el Baix Llobregat. Caminant
de nit, es deixaren caure per un
terraplè i s’amagaren de la resta de la
columna. El petit grup reprengué el camí
cap a Terrassa, evitant entrar a la ciutat;
més endavant, caminant per la carretera
de Montcada a Argentona, de sobte, unes
tanquetes avançaren cap a ells; al darrer
moment, en veure que portaven banderes
italianes i monàrquiques, el grup d’en
Manel Collado es desféu de les armes i es
lliurà als italians. L’avenç dels “nacionals”
havia estat més ràpid per la costa que no
pas per l’interior. Els tingueren retinguts
al soterrani de l’Ajuntament d’Argentona,
on en Manel menjà el primer plat calent
des de feia dies. D’allí a un aquarterament
de Mataró on es formà una gran concentració
de soldats republicans presoners
dels “nacionals”. Fou allí on en Collado
fou reconegut per un altre gelidenc, soldat
republicà, en Wesceslau de ca la
Montserratina; tota una sorpresa: què
feia aquell nen que anava a buscar dolços