credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

56
al sud, tot el que hi veuran són cales
baixes de pedruscall posades entre les
puntes del relleu. Pedra, roca, més que
botànica. Però de botànica també n’hi ha:
hi coneixeran el margalló i el càrritx, que
allà hi són a casa i en abundància. Naturalment
no deixaran de veure el mar ni
de sentir-ne l’olor. Del color del mar no
se’n pot dir mai res, serà el que serà el
dia que hi passin –si hi passen, tornemhi–,
i depenent de la llum de l’hora. En
el meu cas, un matí de mitjan mes de
maig, el sol lluu i la transparència de
l’aire és vivíssima. A tocar del roquissar
calcari, l’aigua fa un joc de transparències
blauverdes d’una claredat de somni.
Són colors de fons de roca, nets –absolutament
grecs, diríem si no ens lligués el
sentit del ridícul–; res a veure amb els
tons tèrbols d’aigües més sorroses i aclofades.
El barrija-barreja de verd i blau no
allarga gaire, però, tot just uns pocs metres.
Després, a mesura que la mirada es
posa enfora, el verd es va fonent i el blau
va prenent cos, cada cop més cos, fi ns a
arribar a la tonalitat ultramarina, més
opaca, que al lluny, sota el cel blau elèctric,
fa l’efecte de ser-ne una misteriosa
Josep Maria Pinto
Comeback
En el moment d’aterrar a l’aeroport
ja havia pensat de quina manera
passaria la tarda fi ns a la reunió de
l’hora de sopar. Sempre que arribo en
una ciutat, i com si tingués una por que
se’m fa intolerable de no saber en què
m’ocuparé durant les vastes hores lliures
que emmarquen els moments molt més
breus de feina, miro de planifi car, si més
no d’una manera vaga (una sumària idea
mental), no tant unes activitats com un
pretext o el “concepte” del temps lliure:
alguna galeria, llibreries, els carrers del
centre, un parc o una cafeteria on podré
llegir i observar la gent passar. Aquesta
literaris i d’opinió
decantació. Les onades no fan gaire soroll:
hi són i no hi són. S’emboliquen elles
amb elles amb un cargol d’escuma blanca
al damunt, com celebrant la llum solar,
o bé peten tímidament contra la roca. Els
ocells callen o no hi diuen gaire, no passen.
Tan sols, de tant en tant, un tren de
rodalies per la via del costat corre amb
un estrèpit desfet, de freginat de peix.
Cap al fi nal de l’itinerari, a les envistes
del port de Vilanova, la pedra de l’estrep,
aixafat com una sargantana, s’aixafa defi
nitivament. D’aquí en avall el món és
una altra cosa, més sorrenc.
Una nota fi nal al que es diu aquí. Per
al meu gust una de les amenitats indiscutibles
de fer aquesta mena de caminades
és tot allò relacionat amb la toponímia,
és a dir, amb el nom que els homes
i els anys i la llengua pròpia del lloc han
anat posant damunt els accidents geogràfi
cs més diversos. En aquest escrit
hauria volgut fer-hi referència, però passa
que el dia que vaig ser pel tros de
costa que relato, no duia paper ni boli a
sobre, i doncs no vaig prendre apunts.
Algú altre potser tiraria de memòria; jo
no ho faig perquè no vull equivocar-me
i dir coses que no són. €
vegada, amb l’avinentesa de la primera
visita en trenta anys a la meva ciutat
natal, havia planejat un recorregut pels
carrers de la meva infantesa i havia revisat
mentalment l’inventari de paisatges
i de records que en tenia, conscient del
plaer potser una mica inquietant que
podia néixer de superposar una imatge
ja remota però que continuava vívida en
la memòria amb la realitat que percebria
al cap d’unes hores. Ara passejava pel
carrer del Rec i entrava a la plaça del
Sud, on no esperava pas quedar decebut
en veure-hi substituïdes les botigues
antigues (no pas unes botigues en con-