credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida
credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida
credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
56<br />
al sud, tot el que hi veuran són cales<br />
baixes <strong>de</strong> pedruscall posa<strong>de</strong>s entre les<br />
puntes <strong>de</strong>l relleu. Pedra, roca, més que<br />
botànica. Però <strong>de</strong> botànica també n’hi ha:<br />
hi coneixeran el margalló i el càrritx, que<br />
allà hi són a casa i en abundància. Naturalment<br />
no <strong>de</strong>ixaran <strong>de</strong> veure el mar ni<br />
<strong>de</strong> sentir-ne l’olor. Del color <strong>de</strong>l mar no<br />
se’n pot dir mai res, serà el que serà el<br />
dia que hi passin –si hi passen, tornemhi–,<br />
i <strong>de</strong>penent <strong>de</strong> la llum <strong>de</strong> l’hora. En<br />
el meu cas, un matí <strong>de</strong> mitjan mes <strong>de</strong><br />
maig, el sol lluu i la transparència <strong>de</strong><br />
l’aire és vivíssima. A tocar <strong>de</strong>l roquissar<br />
calcari, l’aigua fa un joc <strong>de</strong> transparències<br />
blauver<strong>de</strong>s d’una claredat <strong>de</strong> somni.<br />
Són colors <strong>de</strong> fons <strong>de</strong> roca, nets –absolutament<br />
grecs, diríem si no ens lligués el<br />
sentit <strong>de</strong>l ridícul–; res a veure amb els<br />
tons tèrbols d’aigües més sorroses i aclofa<strong>de</strong>s.<br />
El barrija-barreja <strong>de</strong> verd i blau no<br />
allarga gaire, però, tot just uns pocs metres.<br />
Després, a mesura que la mirada es<br />
posa enfora, el verd es va fonent i el blau<br />
va prenent cos, cada cop més cos, fi ns a<br />
arribar a la tonalitat ultramarina, més<br />
opaca, que al lluny, sota el cel blau elèctric,<br />
fa l’efecte <strong>de</strong> ser-ne una misteriosa<br />
Josep Maria Pinto<br />
Comeback<br />
En el moment d’aterrar a l’aeroport<br />
ja havia pensat <strong>de</strong> quina manera<br />
passaria la tarda fi ns a la reunió <strong>de</strong><br />
l’hora <strong>de</strong> sopar. Sempre que arribo en<br />
una ciutat, i com si tingués una por que<br />
se’m fa intolerable <strong>de</strong> no saber en què<br />
m’ocuparé durant les vastes hores lliures<br />
que emmarquen els moments molt més<br />
breus <strong>de</strong> feina, miro <strong>de</strong> planifi car, si més<br />
no d’una manera vaga (una sumària i<strong>de</strong>a<br />
mental), no tant unes activitats com un<br />
pretext o el “concepte” <strong>de</strong>l temps lliure:<br />
alguna galeria, llibreries, els carrers <strong>de</strong>l<br />
centre, un parc o una cafeteria on podré<br />
llegir i observar la gent passar. Aquesta<br />
literaris i d’opinió<br />
<strong>de</strong>cantació. Les ona<strong>de</strong>s no fan gaire soroll:<br />
hi són i no hi són. S’emboliquen elles<br />
amb elles amb un cargol d’escuma blanca<br />
al damunt, com celebrant la llum solar,<br />
o bé peten tímidament contra la roca. Els<br />
ocells callen o no hi diuen gaire, no passen.<br />
Tan sols, <strong>de</strong> tant en tant, un tren <strong>de</strong><br />
rodalies per la via <strong>de</strong>l costat corre amb<br />
un estrèpit <strong>de</strong>sfet, <strong>de</strong> freginat <strong>de</strong> peix.<br />
Cap al fi nal <strong>de</strong> l’itinerari, a les envistes<br />
<strong>de</strong>l port <strong>de</strong> Vilanova, la pedra <strong>de</strong> l’estrep,<br />
aixafat com una sargantana, s’aixafa <strong>de</strong>fi<br />
nitivament. D’aquí en avall el món és<br />
una altra cosa, més sorrenc.<br />
Una nota fi nal al que es diu aquí. Per<br />
al meu gust una <strong>de</strong> les amenitats indiscutibles<br />
<strong>de</strong> fer aquesta mena <strong>de</strong> camina<strong>de</strong>s<br />
és tot allò relacionat amb la toponímia,<br />
és a dir, amb el nom que els homes<br />
i els anys i la llengua pròpia <strong>de</strong>l lloc han<br />
anat posant damunt els acci<strong>de</strong>nts geogràfi<br />
cs més diversos. En aquest escrit<br />
hauria volgut fer-hi referència, però passa<br />
que el dia que vaig ser pel tros <strong>de</strong><br />
costa que relato, no duia paper ni boli a<br />
sobre, i doncs no vaig prendre apunts.<br />
Algú altre potser tiraria <strong>de</strong> memòria; jo<br />
no ho faig perquè no vull equivocar-me<br />
i dir coses que no són. €<br />
vegada, amb l’avinentesa <strong>de</strong> la primera<br />
visita en trenta anys a la meva ciutat<br />
natal, havia planejat un recorregut pels<br />
carrers <strong>de</strong> la meva infantesa i havia revisat<br />
mentalment l’inventari <strong>de</strong> paisatges<br />
i <strong>de</strong> records que en tenia, conscient <strong>de</strong>l<br />
plaer potser una mica inquietant que<br />
podia néixer <strong>de</strong> superposar una imatge<br />
ja remota però que continuava vívida en<br />
la memòria amb la realitat que percebria<br />
al cap d’unes hores. Ara passejava pel<br />
carrer <strong>de</strong>l Rec i entrava a la plaça <strong>de</strong>l<br />
Sud, on no esperava pas quedar <strong>de</strong>cebut<br />
en veure-hi substituï<strong>de</strong>s les botigues<br />
antigues (no pas unes botigues en con-