credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

72
Més que un record…
d’aquesta dansa, dels tres estils que hi
han: Almogía, Montes i Comares. Parlem
de Màlaga, d’Almogía, d’Arroyo Coche, de
Villanueva de la Concepción, del Torcal i
de molts altres llocs. La passió, la il·lusió
amb la qual el Pedro ens ho explica se’ns
encomana i una tarda ens plantegem de
manera seriosa anar a Màlaga. Des d’aquell
moment i fi ns al dia de marxar el Pedro
ens planteja sempre un itinerari diferent,
amb noves propostes. Fins que arriba el
dia, el divendres 25 de maig. Marxem cap
a Màlaga. Un cop dalt de l’avió ens explica
la proposta defi nitiva d’itinerari.
Aterrem a Màlaga, el somriure de satisfacció
del Pedro és prou evident, el
seguim de pressa, les ànsies per iniciar
aquesta curta visita són moltes, “tenemos
que cumplir con el programa, quiero enseñaros
lo más bonito de esta tierra,
quiero que disfrutéis de todo lo que os
he contado”.
Parem a la Venta Las Navas, un restaurant
de carretera –la majoria s’anomenen
“Ventas…”–, que ens agafa camí
d’Almogía. Ell mateix demana l’esmorzar,
“lomo con manteca y café con leche”.
Nosaltres, l’Agustí i jo canviem, potser
per la tradició penedesenca, el cafè amb
llet pel vi. El Pedro no, ell manté el costum
i ho farà al llarg del viatge.
El viatge fi ns a Almogía es fa llarg tot
i haver-hi uns 25 quilòmetres. Anem a
velocitat de passeig. El Pedro exerceix de
guia i amfi trió, cada racó del paisatge,
cada cortijo te una narració o una anècdota.
I ho explica en primera persona, es
notava que Almogía i els altres pobles,
Màlaga en defi nitiva, eren indestriables
en els seus pensaments, en la seva
vida.
Arribem a Almogía, “La Bonita”, amb
molt sol, amb molta calor. Els carrers són
estrets, alguns amb forts pendents, les
façanes blanques amb torretes plenes de
fl ors. A les 12 hem quedat a l’Ajuntament
amb el regidor de Cultura, que ens ha
d’ajudar en la contractació de la Panda
de Verdiales. Ens tracten de manera molt
amable i amistosa. L’alcalde, també diputat
provincial de Màlaga, ha deixat l’en-
literaris i d’opinió
càrrec de col·laborar en tot el possible.
Les gestions s’acaben bé, molt bé. A
Gelida, hi vindrà una Panda de Verdiales
i fi ns i tot des de la Diputació de Màlaga
ens subvencionaran una part del cost
dins d’un programa de promoció cultural.
El Pedro se sent satisfet, il·lusionat; si
tot va bé, Gelida veurà una Panda de
Verdiales. Ja s’ho imagina.
Anem cap a Arroyo Coche, nucli d’Almogía,
on ens esperen els seus germans,
la Josefa i l’Antonio. Al costat de la casa
de la Josefa, on ens allotgem, hi ha el
bar Balaya. És un carrer estret i aparquem
davant mateix de la fi nestra del bar. Uns
homes juguen al dominó o a les cartes,
no ho recordo, però se’m va quedar gravat
que es giren per veure qui son els del
cotxe i n’hi ha un que crida: “És el «Mondi»!”
Des d’aquell moment a Arroyo Coche
es perceben sensacions diferents, havia
arribat el Pedro, el “Mondi”, així el coneixien
els veïns i amics de sempre.
L’Agustí i jo ens adonàvem en “viu i
en directe” del que representava per a
tots ells el Pedro, abraçades i petons plens
d’enyorança i d’alegria, de simpatia i
d’amistat, una amistat sincera. Ja a casa
de la Josefa, dinem sota la parra –“aquella
parra que siempre comentabas cuando
llegabas de Málaga“–, el Pedro tenia sempre
una butaca reservada, el seu “silló”
–“aquel sillón que en muchas ocasiones,
tal como nos explicabas, compartía contigo
momentos de refl exión y de descanso“–.
La Josefa, l’Antonio, els altres familiars,
tots, ens omplen d’atencions,
com aquell qui diu, “no ens deixen tocar
de peus a terra”.
Ens queden menys hores per a la tornada.
És demà mateix. L’agenda del Pedro,
la programació que havia fet, no
donava per a gaire descans, però tant s’hi
valia. Se’ns havien encomanat aquelles
ganes de conèixer els seus amics, els seus
familiars, de conèixer aquella terra on
havia viscut la seva infantesa, reviure
amb ell tot allò que ens havia explicat.
A mitja tarda anem cap a la Sierra del
Torcal –l’única imatge que jo coneixia era
la foto que hi ha al bar d’aquí a Gelida
que porta el seu nom, El Torcal–, el sol