credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

92
Coses que passen… o que han passat
d’una ciutat que, si bé acaba d’enderrocar
muralles, encara viu ofegada per
un atapeïment humà angoixant. Les
conseqüències d’aquest apropament es
faran paleses aviat i perduraran fi ns als
nostres dies, i afectaran pràcticament
tots els àmbits de la vida gelidenca. Avui
i aquí, però, ens limitarem a tocar, i
només de refi ló, l’aspecte cultural.
Arriben els nouvinguts, alguns amb
un bon bagatge d’il∙lustració, i la seva
infl uència en la vida gelidenca es farà
inevitable. Les edicions d’aquest programa,
algunes amb data ja força llunyana,
i d’altres publicacions locals inclouen
testimonis de les petjades deixades per
aquesta aportació enriquidora. Però encara
hi ha més. Tota aquesta gent rep
en algun moment la visita circumstancial
de familiars, amics i coneguts que,
inspirats en l’entorn, també han deixat
mostres de la seva creativitat literària,
poètica o artística. Potser aquí es podria
buscar una explicació –ho diem com a
hipòtesi, ja que no n’hem trobat cap
prova– al fet singular ocorregut el 1868,
només dos anys després de la inauguració
del ferrocarril. Un autor teatral d’èxit
–va arribar a tenir simultàniament quatre
obres diferents als escenaris de
Barcelona– escriu una peça que situa
l’acció “a les masies de Gelida”, que es
va estrenar al Teatre Romea al mes d’octubre
de 1868. L’originalitat de l’assumpte
es troba en l’origen de l’escriptor,
Vilanova i la Geltrú, una ciutat amb
una complicada comunicació amb el
nostre poble, molt més si es té en compte
que el ferrocarril encara va trigar 20
anys a arribar-hi. Quins foren els camins
que seguí l’autor per situar l’espai teatral
en el marc de les nostres masies?
Però si aquesta podria ser la primera
mostra d’aportació que hem esmentat,
avui tenim l’oportunitat de parlar de
l’última o bé de una de les últimes. Ho
hem d’agrair a la Rosa Parera, que ens
va facilitar l’obra La mirada estrangera,
editada per la Diputació de Barcelona,
Proa i Enciclopèdia Catalana, segons
introducció i tria de D. Sam. Abrams.
literaris i d’opinió
Com diu el pròleg, el llibre “ens ofereix
una excel∙lent mostra de com han vist
la realitat catalana persones vingudes
de la resta d’Espanya i de països estrangers…”
És un recull excepcional que
comença amb Miguel de Cervantes i al
qual segueixen una seixantena de primeríssimes
fi gures de la política, la poesia
o els viatges. Arthur Young, Melchor
de Jovellanos, George Sand, Rubén Darío,
Azorín, Rafael Alberti, George Orwell,
Italo Calvino, Gabriel García Márquez,
Ernest Hemingway, etc… etc…
D’aquí copiem la pàgina que publica,
extreta a la vegada de l’obra Soletrar o
dia. Obra poética (1988-2002), en traducció
de Dolors Ventós.
L’autora és Rosa Alice Branco (Aveiro,
1950). Poeta, assagista i professora. Una
destacada fi gura de la poesia portuguesa
contemporània. La seva poesia parteix,
sobretot, de la mirada i els sentits,
per després traduir aquestes experiències
en metàfores refl exives.
Després de les ruïnes
(a Gelida)
Passejàvem pels voltants del castell,
de vegades, calia mirar on posàvem els peus
perquè a les ruïnes hi ha pedres soltes
i el nostre equilibri era precari.
Montserrat ens seguia en aquell dia sense boira
i nosaltres reculàvem en el temps.
Temps sense focs artifi cials, sense pressa,
sense destí les nostres rialles i la rialla
de les criatures que fan arabescos al terra.
La casa a prop, el vi fresc, la taula a la gespa,
la ballanga de Biel i Gina que juguen a terra
amb petits utensilis i un xerroteig perfecte
après a l’escola ofi cial. Si això ho dic enmig
d’un poema és perquè som en plena Catalunya
i la fi lla pròdiga arriba a les ruïnes de Gelida
en la veu nítida de les criatures, en les mans brillants
amb què el temps va polint el diamant de la casa.
Potser ja ha arribat el moment d’iniciar
algun tipus d’estudi sobre els efectes
enriquidors per a Gelida de tota aquesta
aportació forana.