credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

entitats
Mª Carme Julià i Agustí
Qui era en Josep Llopis?
Era un gelidenc enamorat
del seu poble, fi ll de la Roseta
i del Quim estanquer, una parella
singular i complementada. Ella, pacient
i dolça; ell, amb geni i nervi.
Un bon dia, el 17 de juliol de 1919
naixia, a l’estanc de Gelida, el fi ll petit
d’aquest matrimoni, el Josep.
Era germà del gran músic i violinista
en Joaquim Llopis i Rius, el qual
fou el seu primer mestre de violí i qui
li va ensenyar la tècnica d’aquest instrument.
En Josep, igual que el seu germà,
nasqué amb una sensibilitat artística
i musical excepcional. Als 11 anys va
entrar a formar part de l’Escolania de
Montserrat. Allà es va engrandir musicalment
i va gaudir plenament cantant-li
a la Moreneta.
Van ser uns anys intensos que li
van deixar un record inesborrable i
una profunda gratitud als mestres
monjos i a la Mare de Déu.
Tocava el violí, el piano i l’orgue,
instruments que va aprendre i perfeccionar
mentre estava a l’Escolania
i que va ampliar, més tard, amb la
viola, el fl abiol, el tamborí i l’acordió.
Estimava el seu germà Joaquim
i el tenia idealitzat. Compartia amb
ell les tasques pedagògiques de donar
vida a l’Orfeó de Gelida ajudant
a dirigir els caramellaires petits per
les Festes de Pasqua. Un Orfeó que
va ser dirigit i elogiat pels grans
mestres musicals de l’època: Pau
Casals, Lluís Millet, Joan Llongueras,
entre d’altres. Un Orfeó que podríem
qualifi car d’obra gegantina, impròpia
d’un poble petit i que els nostres
convilatans mai han valorat com cal.
Potser el desconeixement musical de
molts gelidencs fa que no copsin
Record al mestre en
Josep Llopis i Rius
degudament la dedicació, el treball
i l’esforç que comporta fer una obra
d’aquestes proporcions i categoria.
En Josep, doncs, va viure immers
en aquest món de melodies i ritmes
i es va anar confi gurant, dia a dia,
la seva sensibilitat musical.
Però... qui era com a persona?
Era un home educat, delicat en
el tracte, donat als altres, disposat
a donar un cop de mà, sobretot si
se’l requeria musicalment.
Va viure a Barcelona, per motius
de treball, però mai es va desvincular
del seu poble, Gelida. I venia
sovint i en disfrutava quan hi era.
Les circumstàncies van fer que,
quan jo tenia 7 anys i a causa de la
meva insistència de voler tocar el
piano, fos ell el meu primer mestre.
Ell va ser qui va començar a donar
forma a la música que jo portava
dintre. D’ell vaig rebre els primers
coneixements musicals. I des d’aleshores
vaig tenir-li un profund agraïment
i una gran admiració.
Però la vida, que a vegades es
torna capriciosa, va fer que el seu
nebot i fi llol esdevingués el meu
marit. Gran va ser l’alegria de tenirme
a la família. Cada vegada que
ens retrobàvem no podia dissimular
la satisfacció que sentia. El somriure
era la seva expressió constant,
els ulls li brillaven d’una manera
especial i la conversa sorgia espontània
i fl uïda, capaç d’omplir-nos
llargues estones. Disfrutava preguntant-me
els meus projectes i
escoltant els que ja havia aconseguit.
Tot i que el seu treball primer
no va ser la música, mai se’n va
desvincular. Pensava en música, la
vivia a totes hores, la portava al
cor.
Va ser un músic discret, una
persona senzilla, un home gran en
humanitat.
Què fa que tots els grans homes
i dones, de l’àmbit que sigui, saben
35