credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

literaris i d’opinió
cret, que no recordava, sinó el
tipus genèric de botigues de fa
trenta anys) per comerços moderns,
restaurants ràpids o libanesos
i agències bancàries, ja que
aquestes transformacions les he
vistes en les altres ciutats que he
hagut d’anar visitant. Em semblava
més interessant veure en què
podia consistir l’essència d’un lloc
l’aparença del qual havia d’haver
canviat per força, és a dir, mirar
d’esbrinar en què, la plaça del
Sud, per exemple, continuava essent
la plaça del Sud, més enllà
del seu traçat físic que, per altra
banda, també es podia haver
transformat.
Cap a l’hora que tancaven les
botigues em trobava al carrer Major,
assegut en un banc. Fosquejava
i, per un moment, vaig sentir a
la pell i en algun racó de la memòria
aquella carícia dels capvespres
de principis de tardor que em
remet als darrers dos anys a la
ciutat, quan tornava d’escola.
Aquesta sensació (una llum i un
aire que són com un alleujament,
com una entrada, després dels rigors
de la calor de l’estiu, en una
mena d’estat natural, sense encara
la promesa explícita del fred ja
no gaire llunyà) no és inèdita, i es
renova gairebé anualment si es
produeix una conjunció entre l’estació,
l’hora crepuscular i, sobretot,
certa confi guració urbana que
no puc determinar però que sens
dubte està connectada amb aquells
recorreguts infantils. I per bé que
aquest patró m’ha sorprès gairebé
sempre en la ciutat on visc ara, o
fi ns i tot a l’estranger si les condicions
són propícies, sempre he
sabut que l’origen d’aquell record
difús l’he de buscar en aquella
època: és un bagatge amb el qual
he de viatjar sempre
Un home va seure al meu costat
i em va treure del meu enso-
Comeback
nyament. Per fer-li lloc, vaig
apropar la bossa on duia tots els
documents, i que havia deixat al
mig del banc, a dos pams d’on
seia. No recordava una manca
d’atenció semblant des de feia
quinze anys, quan m’havien robat
la cartera que havia deixat
a la cadira del cantó en una estació
d’autobusos. Vaig mirar de
reüll l’home que s’havia assegut
sense repenjar l’esquena, amb el
cul amb prou feines a la punta
del banc, i que marcava un número
en el seu telèfon mòbil.
Vaig assegurar-me que sentia el
contacte de la bossa a la cuixa i
vaig enllaçar el canell en la nansa;
pensava que, probablement,
d’una manera inconscient, m’havia
distret perquè feia hores que
revisitava uns temps en què
aquestes precaucions haurien
estat inconcebibles. L’home va
començar a parlar: el to peremptori
i sense pauses era el d’una
persona que deixa un missatge
en un contestador automàtic; la
veu que vaig sentir em va sacsejar
tot d’una. Era un timbre monòton
i sense fluctuacions, que
sens dubte havia d’haver canviat
en trenta anys, però que continuava
recordant com aleshores
la remor d’algú que arrossegués
cadires en un altra banda, en
una habitació apartada del pis
de dalt. Sí, era la veu del Sergi
Porcel.
Quan veig una cara i em sembla
reconèixer-la no acostumo a
equivocar-me. Hi ha una sèrie de
persones que he deixat de veure
i l’evolució de les quals, doncs, no
he pogut seguir, però que continuo
recordant, i d’algunes
d’elles n’he projectat el creixement.
En el cas concret d’aquest
meu antic company d’escola, que
havia estat el meu millor amic i
que vaig perdre de vista quan
tenia dotze anys, havia arribat
a establir una mena d’imatge
mental molt detallada de com
devia haver canviat, a quina tipologia
de persona devia respondre
ara; i, en veure a l’autobús,
o pel carrer, o a la televisió algú
de la meva edat que creia que
s’adequava a aquell meu retrat
subjectiu, pensava: “Aquest podria
ser el Sergi Porcel”, la qual
cosa no significava que pensés
que el Sergi Porcel fos aquella
persona, el nom de la qual, citat
per exemple com a peu de foto
d’un diari, desmentiria de seguida
aquesta identificació, sinó
més aviat que aquell rostre devia
ésser del mateix tipus que el del
Sergi Porcel d’ara. Però de sobte,
assegut en aquell banc, la imatge
reiterada que m’havia distret
durant tants anys es va ensorrar,
i vaig comprendre que aquell
home de cabell gris, amb les
ulleres de sol subjectant-li el
serrell a sobre el front, que ara
s’alçava i començava a caminar
mentre tornava a guardar el telèfon
a la butxaca, era en efecte
el Sergi, malgrat no tenir res a
57