credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

Biblioteca Jaume Vila
94
L’alcalde de Gelida, Francesc Rosell,
entrega La Passera Gelida a Pilar Tió
La Passera
literaris i d’opinió
La Passera és el nom del certamen
literari que convoca la Biblioteca
Jaume Vila i Pascual de Gelida.
La Passera és el nom del pas que s’utilitzava
antigament a Gelida per travessar
el riu. El certamen arriba enguany a la
vuitena convocatòria, i compta amb una
participació força notable.
La modalitat del certamen és la narrativa
breu.
En aquesta ocasió els treballs guanyadors
han estat el de Joan Carles Gonzàlez
Pujalte, de Mataró, en el convocatòria
La Passera, i Pilar Tió, en la de La
Passera Gelida.
CINC BALES - Joan Carles Gonzàlez Pujalte
El blam d’una porta i un crit esfereïdor.
Algú a les escales corre esperitat,
foll, deixant-se l’ànima en
cada esglaó, empaitat per una mà brutal,
la mà de la desesperança. Un fum
que no es veu i l’olor de la pólvora omplint
els pulmons de la nit, una tètrica
taca en la carcassa seca de la mort.
N’ha tingut prou amb una sola bala.
L’assassí surt al carrer. Corre i s’amaga a
les ombres d’un carreró estret, entre els
ulls llampegants de mil gats que ronquen
la seva incomoditat atàvica, que remenen
amb la cua la brutícia dels humans. Passa
la bòfi a, un grapat de merdes amb
uniforme, cans de la nit, suats i amb bava
als llavis, resseca. Els veu així. Hi ha uns
xiulets estranys que no sembla que els
faci ningú. Remenen cartrons i brossa,
neguitosament, sense cap ordre, repetint
vint cops la mateixa feina, excitats com
xacals que s’ensumen la carronya, cercant
l’assassí canalla. Els gats s’arrauleixen
dins l’ombra protectora. No el troben. I
ell que es pensava que sí, que el constant
pum, pum del seu cor acabaria per fer-se
audible a tots els racons del món. Però
ells també el temen a ell de debó, que
saben que és capaç de qualsevol cosa.
Ells també senten les cames com dos
primíssims fi lferros quan pensen que es
poden trobar cara a cara amb aquell fi ll
del terror. Ells també tremolen i porten
un nus a la gola que no els deixa parlar
i tenen la llengua infl ada com esponges
de la mar. Només pensen a matar aquell
animal eixit de les profunditats més insanes.
Al mateix temps, al racó més distant
de l’urbs, els enamorats, d’amagat , surten
a la nit. Una nit de lluna ampla com
el cor d’un nadó. I van, entrellaçades les
mans, dels cafès al restaurant i del restaurant
al bar de moda on s’expliquen la
jornada. I diuen adéu als altres amants i
quan deixen enrere l’esquelet de la ciutat,
s’aturen per tal de contemplar-se la
pell i els estels, cada piga, cada forat
negre. Es petonegen amb una fúria que
els neix d’endins i que no poden contenir.
I ell posa la mà damunt la galta d’ella i
després l’altra mà al pit generós, acaronant-lo,
golut, i remenant el misteri
d’aquell amor tan visceral, tan dur i tan
tou de la mateixa manera. Cercaran un
niu per a l’amor que duen, explosiu, als
racons més tendres del cos.