credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida

96
era; perquè la Rosa i la Teresa, dues lleonetes,
no s’acabaven d’entendre. Però
tenien tanta empenta que jo m’apuntava
a totes les mogudes dels dos bàndols. Crec
que si jo no hi hagués estat, potser no
n’haguessin fetes tantes.
“Em veus a la Vinyanova, als teus peus,
entre oliveres centenàries, llum d’espelmes
i els ulls grossos i blaus del Vicenç?
Prou que devies pensar que era massa
difícil per mi, una nena de 19 anys. Ell
havia estat mariner, ninotaire i pagès…
era un personatge enigmàtic i creatiu. Per
això m’agradava. Vas veure el joc de pistes
que li vaig muntar perquè trobés la seva
carta astral? Li va agradar molt.
“Ai, Serrat, saps que amb ell va ser la
primera vegada que em vaig trobar un
penis a la boca, amb el fàstic que em feia
només de pensar-ho? No sé pas on devies
mirar, llavors, perquè no me’n vas dir pas
res. Jo hagués necessitat que em fessis
com de pare, ja que el meu no en feia, i
que em donessis lliçons de sexualitat masculina.
Tu ets un gegant i pots saber què
passa en el cos dels homes; el teu carall
Bernat bé que deu tenir històries per explicar...
“A Olesa de Montserrat també hi vaig
anar. I tu també hi eres, però jo no et feia
ni cas. Aquest cop hi havia un Josep Maria
muntanyenc, de casa bona, físic, que anava
a congressos a Mallorca –i jo amb ell per
fer enveja al Miquel de ses Illes–. Era físic,
sí, i inexpert i moralista. La jo anarquista
de llavors va decidir que no hi havia res
a fer: era d’una altra galàxia.
“I potser que pari o semblaré una llibertina
menjahomes, quan jo crec que són
els homes els qui se m’han menjat a mi de
sempre.
“Després vaig estar nou anys lluny de
tu… però m’alegrava molt de reveure’t,
eh. Sempre et somreia quan passava per
davant teu.
“Sempre has format part del meu paisatge,
i del de la meva mare i el meu avi
i el meu besavi. La mare diu sempre que
eres la seva alegria, quan et podia veure
des del pati de casa seva, a Martorell (a
vegades no treies ni el nas, tapat de boires
llobregatines).
“L’avi Francesc ja és una altra història,
La Passera
literaris i d’opinió
perquè em sembla que no t’agradava o no
li devies caure bé. El pobre! No he entès
mai per què no vas cridar quan vas veure
com s’enfi lava. No t’ho perdonaré mai.
Perquè no vas dir res. Un home tan silenciós
que mai no et devia ni amoinar, que
es veu que anava del camp a casa, de La
vanguardia al Círcol, i al camp un altre
cop, de qui ningú no recorda cap greuge.
Impunement, sí, impunement vas deixar
que el meu avi agafés la corda, se la lligués
al coll, pugés a les gallines i es pengés.
Per terror de la seva dona, per terror de
les seves tres fi lles. No hi podies haver fet
res, tu, que bé que el veies?
“Serrat, mai, mai no et perdonaré tanta
crueltat; perquè tu eres l’únic que l’haguessis
pogut aturar. Saps que la meva
mare, la fi lla gran, encara no ho ha pogut
pair? Que és com si no hagués tingut pare?
Que nosaltres és com si no haguéssim
tingut avi? Que mai ningú no ens n’ha dit
res? Que el tabú s’ha anat estenent com
una xacra imperdonable?
“Bé deixem-ho o em sortiran més retrets,
i tots sabem que els retrets només
serveixen per enterbolir les relacions.
“Al besavi, anant més lluny, li eres
agradós (de fet, ara és davant teu per
sempre, a Gelida). Era mestre de música.
Sí, el metge, aquell tan catalanista, un
dels fundadors de les Bases de Manresa
(males veus diuen que només hi va anar
a una reunió, que Manresa era molt lluny,
llavors). Així també hem sortit uns quants
de casa. Els altres, s’estimen més les glòries
i els diners.
“Feia goig, el besavi. Llàstima que només
va donar carrera als nois, i la meva
àvia era una noia. A ella, la va casar amb
el pagès amb terres silenciós, l’avi Francesc;
i així li va anar a la pobra àvia Mercè, amb
aquells ullets de tristesa i les manetes de
dolcesa que mig recordo.”
Aquest monòleg m’hagués agradat de
fer-te’l, avui, al Castell.
Però entén-me, acabava de sortir al
món des del meu retir espiritual, el sol se
n’anava –i ja saps que això em neguiteja–,
el meu príncep blau del turmell ferit
no es veia per enlloc, estava neguitosa i
tenia ganes de caminar.
Però un altre dia ens hi posarem, sí. €