credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida
credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida
credits i salut. 1-12.indd - Ajuntament de Gelida
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
literaris i d’opinió<br />
Joana Colomé<br />
La tendresa<br />
Es porta avui la tendresa?<br />
Jo veig al meu costat<br />
educació, correcció, amabilitat,<br />
però tendresa no en veig.<br />
Potser el gest <strong>de</strong> tendresa<br />
es reserva més a la intimitat?<br />
No veig persones al meu voltant<br />
en què la tendresa estigui fl otant.<br />
Veig gestos d’apassionament,<br />
altres purament sexuals.<br />
altres fi ngits, banals.<br />
Potser la tendresa avui ja no cal?<br />
Com entenc jo la tendresa?<br />
Intentar buscar exemples, absurd.<br />
La tendresa jo diria que<br />
més que veure se sent.<br />
L’acció podria ser la mateixa<br />
però feta amb tendresa o sense ella.<br />
Sentir la tendresa sense més,<br />
sense esperar res.<br />
Lluís Valls i Comas<br />
La major part d’ocasions que<br />
he col·laborat en el programa<br />
<strong>de</strong> la Festa Major ho he<br />
fet com a conseqüència <strong>de</strong> les<br />
responsabilitats polítiques. Enguany<br />
el motiu que em mou a<br />
participar-hi és diferent. Partint<br />
<strong>de</strong> la base que no disposo <strong>de</strong> la<br />
tècnica <strong>de</strong>ls qui dominen l’art<br />
d’escriure m’he <strong>de</strong>cidit a redactar<br />
aquest article <strong>de</strong> record a un<br />
company, a un amic, al Pedro.<br />
Un article que, sense una estructura<br />
gramatical o literària <strong>de</strong>fi -<br />
nida, vol recordar una curta però<br />
intensa visita a la seva terra, a<br />
Màlaga.<br />
Ha estat a través <strong>de</strong> la política,<br />
que també té aquestes coses bones,<br />
que vaig conèixer <strong>de</strong> manera<br />
Tendresa que surt <strong>de</strong> dins<br />
amb veu amorosa.<br />
La tendresa es pot expressar<br />
amb un sol mot, en un pronom,<br />
et tapo... t’agrada… en vols?<br />
fi ns aquell… meu… que s’escapa <strong>de</strong> dins<br />
fi ns cridar-te pel teu nom<br />
un adéu tendre que plora<br />
un alegre fi ns <strong>de</strong>mà…<br />
Vine, vés, <strong>de</strong>ixem marxar…<br />
dorm, <strong>de</strong>sperta’t, torna a ballar…<br />
riu, <strong>de</strong>spullat, <strong>de</strong>ixa plorar…<br />
en aquell vespre <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> besar…<br />
Et miro la cara lluent <strong>de</strong> cantar,<br />
mires la meva que no et vol <strong>de</strong>ixar,<br />
dintre <strong>de</strong> l’ombra cerques què no hi ha,<br />
<strong>de</strong>sfi les el sol que et ve a tocar,<br />
<strong>de</strong>ixa la nina i viu realitat,<br />
respires molt fons i no saps què fas,<br />
notes el pit que et vol ofegar<br />
però no és d’angoixa, sinó d’estimar<br />
i dius a la tendresa, no et <strong>de</strong>ixo marxar. €<br />
Més que un record…<br />
més propera el Pedro. El coneixes,<br />
el veus pel carrer –<strong>Gelida</strong> no és<br />
tan gran– però, pel que sigui,<br />
suposo que per la diferència<br />
d’edat o pels cercles en els quals<br />
es mou cadascú, a vega<strong>de</strong>s no<br />
acabes d’establir lligams amb<br />
aquella persona.<br />
Aquest era el nostre cas fi ns a<br />
l’any 1999, quan assumeixo la responsabilitat<br />
<strong>de</strong> l’Alcaldia. Recordo<br />
que a l’antic Miracle, el bar <strong>de</strong><br />
casa, li dic: “Pedro, me tendrás que<br />
echar una mano…”. Inicialment<br />
es va quedar estranyat, segons ell,<br />
per la confi ança que entenia que<br />
li atorgava, però tot seguit em<br />
respon: “¿Cuando quedamos?”. A<br />
partir d’aquí sempre vàrem pensar<br />
que havíem iniciat una amistat<br />
d’aquelles que et marquen. En<br />
aquest sentit, pensant que les casualitats<br />
no existeixen, sempre<br />
feia referència a quan arriba a<br />
<strong>Gelida</strong> amb la seva família, als anys<br />
60, i que una <strong>de</strong> les primeres persones<br />
que coneix és el meu pare,<br />
que aleshores tenia la botiga <strong>de</strong><br />
queviures al carrer Major, on ara<br />
hi ha el BBVA.<br />
<strong>Gelida</strong> 2001. Un dia d’abril,<br />
l’Agustí, el Pedro i jo xerrem <strong>de</strong><br />
diferents temes, una mica <strong>de</strong> tot.<br />
Sense cap motiu especial ens parla<br />
<strong>de</strong> la “Panda <strong>de</strong> Verdiales”, com<br />
una possible activitat <strong>de</strong> la Festa<br />
Andalusa. De mica en mica ens<br />
engresquem i valorem la possibilitat<br />
que hi participessin. Des<br />
d’aleshores parlàvem sovint<br />
71