Nadala_1999_Pedagogia a Catalunya - Fundació Lluís Carulla

de de canvi i millora social. En poques paraules:
l'alta missió de l'educació havia de desvetllar plenament
la consciència nacional i el sentit de la responsabilitat
individual i col·lectiva de tot un pais.
Així, doncs, l'educació i la cultura havien de ser
els mecanismes que permetessin a Catalunya no
només recuperar el temps perdut durant la dictadura,
sinó també afaiçonar de bell nou la seva pròpia
personalitat i identitat històrica sobre la base dels
grans valors de la modernitat —llibertat, igualtat i
fraternitat—, principis proclamats per la Revolució
Francesa i que havien estat assumits pel pensament
progressista que defensava, a més a més, els
ideals de treball, justícia social i solidaritat humana.
En qualsevol cas, la política cultural de l'època es
va centrar en quatre punts ben concrets: catalanitat,
escola pública, laïcisme i democràcia. Mentre que
la tasca a favor de la catalanitat connectava amb
les anteriors aspiracions noucentistes, la defensa
de l'escola pública confirmava el desig de les noves
autoritats a participar activament en el camp de l'educació
que, fins aleshores, havia tingut com a protagonista
principal la iniciativa privada, especialment
els ordes religiosos. Pel que fa a la neutralitat
escolar i al desig democràtic d'estrendre l'educació
a totes les capes socials i als diferents nivells d'ensenyament
(primari, secundari, tècnic i universitari),
s'ha de dir que ambdós aspectes significaven un
autèntic revulsiu en la nostra trajectòria històrica.
L'objectiu darrer era posar la cultura a l'abast de tothom,
i especialment de les classes treballadores, a
fi de facilitar la seva emancipació. Aquest plantejament
va desencadenar en ocasions la critica dels
qui, des de postures radicals i extremes, desconfiaven
que la cultura fos un element adequat per a la
promoció social del proletariat.
A més, sovint es va topar amb la incomprensió
d'un centralisme polític que, davant la nova situació
catalana, es va situar a la defensiva. De fet,
una de les primeres tasques de la Generalitat
—tot i els seus migrats recursos— fou aconseguir
la normalització lingüística, cosa gens fàcil atesa
l'actitud anticatalana de certs grups d'intel·lectuals
(Ortega y Gasset, Sànchez Albornoz, etc.)
que, partidaris d'una concepció unitària i uniforme
de l'estat, es van entestar a frenar moltes iniciatives
favorables al nostre redreçament nacional. El
cas és que sovint van sorgir topades amb diversos
sectors de la societat, entre els quals destaquem
alguns col·lectius de mestres provinents de
l'escalafó del magisteri estatal i grups d'estudiants
de parla castellana queixosos de la catalanització
de la Universitat. No hi ha dubte que la
catalanització de l'ensenyament, enmig de la indefinició
de les disposicions legals que, tot i reconèixer
el català, defensaven obertament el cas­
37 - EL NOUCENTISME. Conrad Vilanou i Torrano - Joan Soler i Mata
tellà, no va resulta fàcil ni senzilla, més encara si
tenim en compte que es va consolidar —segons
es desprèn del mateix Estatut— una doble xarxa
escolar.
Malgrat la novetat que el sistema republicà representava
en la nostra història —només existia
l'antecedent efímer de la Phmera República (1873-
1874), amb figures llunyanes com la de Valentí Almirall—,
el cert és que el republicanisme català tenia,
si més no pel que fa a la cultura, un referent ben significatiu
en el Pressupost extraordinari de Cultura
de l'Ajuntament de Barcelona de l'any 1908. També
el programa de nacionalització de Catalunya formulat
per Antoni Rovira i Virgili havia insistit en la necessitat
de potenciar un seguit d'iniciatives de
caràcter pedagògic, en un sentit ample que contemplava
des de la potenciació de l'ensenyament
Lo Trovador català,
d'A. Bori i Fontestà,
(Foto Ramon
Manent)