Nadala_1999_Pedagogia a Catalunya - Fundació Lluís Carulla

Capçalera de la
Revista catalana
d'educació, creada per
Joan Bardina l'any
1909
-ííiy /
JOAN BARDINA
(1877-19.50)
Josep M. Ainaud de Lasarte
E
l gran moviment de renovació pedagògica que esclatà
a Catalunya a començament del segle actual,
gira al voltant d'unes figures extraordinàries. Una
d'aquestes fou Joan Bardina i Gastarà, nascut a Sant Boi
de Llobregat l'any 1877, de família menestral. La primera
etapa de la seva agitada vida, la centrà en el fet religiós
(fou alumne del seminari de Barcelona), i en l'actuació
dins del moviment polític que, aparentment, n'assumia la
defensa: el carlisme- Destacà com a polemista pels seus
articles a la revista Lo Mestre Titas i pel seu assaig Catalunya
i els car//ns (1900). Aviat s'allunyà del carlisme militant
i, entusiasmat amb la figura i l'obra d'Enric Prat de la
Riba, col·laborà activament en La Veu de Catalunya amb
articles sobre ensenyament, que era la seva autèntica vocació.
Estudià magisteri a l'Escola Normal i filosofia i lletres
a la Universitat de Barcelona, amb el decidit propòsit
de "formar liomes" i renovar la pedagogia catalana. Un
propòsit certament ambiciós.
Seguint el corrent renovador del catalanisme, prengué
part en el Congrés Universitari Català del 1903 amb una
ponència sobre "Organització de la Universitat Catalana" i
també participà en el Primer Congrés Internacional de la
Llengua Catalana (1906). Mentrestant, tiavia convençut
l'editor barceloní Josep Bagufià per tal d'editar una Biblioteca
Escola Moderna, la primera que es feia en català, on
publicà obres pròpies i d'altres autors amb el propòsit de
fer pàtria i pedagogia i posar els llibres escolars catalans
"al més alt nivell mundial". Comptava amb un naixent Patronat
d'Escoles, però, sobretot, amb la bona voluntat i la
capacitat tècnica de l'editor Bagufià, que ja s'havia fet popular
amb la publicació de tes revistes En Patufet i Cu-cutf
Els llibres escolars —que per si sols mereixen un estudi a
part— contenien unes curioses recomanacions "A nois i
noies" dins d'una línia que en podríem dir spenceriana.
Per dur a la pràctica les seves teories, fundà l'Escola
de Mestres, inspirada en les idees contemporànies de renovació
escolar, vinculada al pla oficial d'estudis, però
dins una línia d'educació integral que comprenia també la
música, els treballs manuals, l'art i la gimnàstica. Així intentava
suplir les deficiències de l'ensenyament oficial i,
per aquest motiu, professà també els cursos de pedagogia
nacional als Estudis Universitaris Catalans, acabats de
dfttcacíó
'Tíarcelona. {Mars de igay TV'úin.
crear. Amb ell. col·laboraren a l'Escola de Mestres moltes
de les figures que més endavant durien a terme l'obra cultural
de la Mancomunitat: Alexandre Galí, Josep Puig I Cadafalch,
Francesc Cambó, Josep Agell, Josep Pijoan i Pau
Vila.
Aquestes activitats —que se centraren en els anys de
1906 a 1910— coincidiren amb una renovadora activitat
editorial, de no gaire durada: la Revista Catalana d'Educació
(de la qual només sortí un número per dificultats financeres)
i Biblioteca Pedagògica Catalana, on publicà
una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana, concebuda
"com un primer pas pel camí de la nacionalització i
de la perfecció pedagògica dels textos escolars". El document
bàsic de la seva pedagogia —concebuda gairebé
com un sacerdoci laic— eren els seus deu Manaments del
bon mestre, síntesi moll interessant del seu pensament.
Però l'Escola de Mestres, mancada de recursos econòmics
—i que no podia comptar amb el suport de la Diputació
Provincial, ja que existia una Escola Normal del
Magisteri oficial^ hagué de tancar les seves aules l'any
1910- Encara els darrers temps havia intentat de sobreviure
en un gran casalot mig abandonat, dit La Esmeralda,
que hi havia prop de l'actual Diagonal, camí de Sarrià.
Però fou endebades. Creà llavors una Institució Spencer,
el 1911, per experimentar nous mètodes pedagògics, molt
influïda pel voluntarisme spencerià —tant de moda en els
països anglosaxons—, que ell admirava profundament.
Però el seu intent de fer "pàtria i pedagogia" amb un estil
molt propi topà amb la personalitat dominant d'Eugeni
d'Ors, conseller de Prat de la Riba en qüestions d'ensenyament.
I poc abans de la mort de Prat de la Riba, Bardina.
desenganyat, marxà a Amèrica.
Allí començà una nova activitat comercial i pedagògica
alhora. Primer residia Bolívia, on el 1917 fou nomenat director
general d'Instrucció Pública. Viatjà després per tota
l'América Llatina per a una empresa que havia creat —l'Anuario
Internacional Amehcano— i, finalment, s'establí a
Xile com a professor de dret del treball a la Universitat
Catòlica de Santiago de Xile. Allí morí l'any 1950, lluny de
la Catalunya que ell havia volgut educar i que, en el fons,
estimà sempre.
L'ASSOCIACIÓ PROTECTORA. Lluís Duran - 62