Nadala_1999_Pedagogia a Catalunya - Fundació Lluís Carulla

Capçalera del butlletí
del Liceu Escolar de
Lleida
"Per saber i aprendre
d'escriure bé és menester
tenir bon paper, bona
pluma i bona tinta, perquè
lo paper gròfol impedeix de
fer bé les lletres, espatlla
prest io trempe de la pluma
i cansa la mà del qui
escriu." Baldin Reixac
fins a la catalanització de la cultura (premsa, literatura,
teatre), sense oblidar el foment de noves pràctiques
socials com ara l'esport, el qual, tot i la seva
incipient professionalització, presentava grans possibilitats
per dinamitzar una nova cultura popular,
democràtica i participativa. Al capdavall, l'Olimpíada
Popular de Barcelona del juliol de 1936 en fou un
bon exemple.
Política vol dir pedagogia
Fet i fet, el lema d'aquella generació republicana
queda reflectit en la fórmula de política vol dir pedagogia,
de Rafael Campalans, que veia en la República,
un xic platònicament, el règim polític que
havia d'afavorir la construcció del poble a través de
l'educació i la cultura: "la tasca política més urgent
és la de instruir el poble, capacitant-lo per a l'exercici
actiu de la ciutadania". Calia, doncs, que els
educadors es comprometessin en una tasca de reconstrucció
política i social que postulava una
autèntica moralització de la societat amb una actitud
que recorda, a voltes, l'heliomàquia orsiana.
Ara bé, mentre que el noucentisme orsià apel·lava
a la pedagogia estètica que volia fer de la vida humana
una obra d'art, la generació republicana va
optar sense reticències per la via de la pedagogia
ètica. En darrera instància, es defensava una moralització
de la vida pública a través de l'entrada de
la consciència moral —condició de possibilitat del
sentit del propi deure i del propi destí— en els homes,
i en els partits polítics i sindicats. Talment fa
la impressió que els dirigents del reformisme republicà
van fer seu aquell fragment de La Pau Perpè­
tua en què Kant dubta que la moralitat sigui la millor
política, en afirmar que la moralitat és millor que
la política.
Tanmateix, Catalunya comptava, si més no, amb
dos models polítics republicans propers com eren
els de França i Alemanya. Mentre que de la veïna
França ens arribaven els símbols d'un republicanisme
de marcat caràcter jacobí, laicista i centralista,
que connectava amb els moviments socials populars
presents a casa nostra des del segle xix, fou la
República de Weimar —que s'havia atorgat l'any
1919 una de les constitucions més lliures del món—
la que serví per inspirar uns veritables projectes de
reforma cultural. No debades a Catalunya s'optà
per la via educativa, és a dir, per una espècie de
lluita per la cultura promoguda des de totes les
instàncies socials: hom confiava que la cultura —o
millor dit, una nova cultura, compromesa històricament
i socialment amb el país— havia de ser el motor
per canviar la societat, amb independència d'opcions
polítiques concretes i, més enllà fins i tot, de
qualsevol temptació revolucionària.
En qualsevol cas, i al marge de l'existència d'una
rica tradició pedagògica interior que havia apostat
sense reserves per la renovació educativa en fer
seus els principis del moviment de l'Escola Nova,
calia cercar enllà dels Pirineus uns ideals de progrés
i reforma que sintonitzessin amb els nous corrents
de pensament lligats als últims avenços tècnics
i científics, sense oblidar tampoc ta necessària
consciència social que demanaven uns temps immergits
en una profunda crisi econòmica desencadenada
per la fallida borsària de 1929. Hom pot inferir
que allò que es pretenia era justament que el
moviment obrer —amb un gran pes de la tradició
anarcosindicatista i, per tant, de la pedagogia llibertària
de Ferrer i Guàrdia— abandonés les actituds
radicals en profit d'unes posicions reformistes
obertes, encara que sembli paradoxal, a l'espiritualització
de la classe treballadora. És bastant evident
que es volia seguir un camí d'antigues ressonàncies
noucentistes: la civilitat i l'educació que ara,
això sí, s'afaiçonaven des de l'horitzó d'un pregon
compromís ètic i civicopolític, que, a més a més, era
sensible als moviments d'avantguarda (arquitectura
escolar, disseny del mobiliari escolar, etc.) que procedien
de l'exterior.
De fet, la cultura de la Catalunya republicana es
va moure sota l'òrbita de l'experiència de la república
alemanya de Weimar (1918-1933), que, entre
altres aspectes, va lluitar per l'escola laica i única.
A això cal afegir que figures com Goethe sempre
han tingut un gran predicament a casa nostra. En
realitat, aquesta atracció —manifestada a bastament
durant el Noucentisme— es va perllongar en
EL NOUCENTISME. Conrad Vilanou i Torrano - Joan Soler i Mata - 38