Nadala_1999_Pedagogia a Catalunya - Fundació Lluís Carulla

1943. en què decidí retornar a Catalunya. Una Catalunya
completament diferent de la que ell havia contribuït a crear:
potser el moment més dur de la vida d'Alexandre Galí,
que veia desf'jta la seva obra de pedagog d'una generació
i d'un poble. Intentà —endebades— reconstruir els
nuclis de persones preocupades per l'ensenyament-
Pràcticament ningú no respongué a la seva crida, humilment
mecanografiada. Començà aleshores a treballar en
senzilles tasques editorials, procurant donar-hi el seu to i
els seus coneixements, molt per damunt del que llavors
s'estilava. Jo en puc donar testimoni, vaig treballar amb
ell uns mesos en la redacció dun diccionari enciclopèdic
en castellà, el "Vox", que intentava trencar els motlles rutinaris
d'aquells anys. Recordo que en un moment determinat
—deuria ser l'any 1950. quan les comunicacions
amb França eren difícils— em demanà si li portaria d'un
dels meus viatges clandestins al país veí un volum de
Ferdinand de Saussure. I no em sap greu confessar que
li vaig fer escriure el nom en un paper: mai ningú no m'havia
parlat d'aquest capdavanter de la cultura contemporània.
Durant aquests anys trobà l'ajut econòmic i moral de
Fèlix Millet i Maristany i de Pere Puig i Quintana, que li
encarregaren de redactar els materials per a un treball
extensíssim sobre la Història del moviment cultural de
Catalunya del 1900 al 1936. L'obra restà inèdita fins el
1978, en què la Fundació Galí —creada per enaltir el seu
record— inicià la publicació dels seus vint volums. És,
sense cap dubte, l'esforç més gran que s'ha fet fins avui
per reconstruir la història cultural del primer terç de segle
a Catalunya, un del més transcendents de tota la nostra
57 - L'ASSOCIACIÓ PROTECTORA. Lluís Duran
història. Fou també el fenomen històric i la seva repercussió
en la vida dels pobles el que intrigà Galí en
aquests anys de forçada immobilitat pedagògica. I així
estudià la figura del baró de Maldà i la societat catalana
del segle xviii, després del desastre del 1714, que li recordaven
la Catalunya posterior al 1939. L'anàlisi és
apassionada i força discutible —no oblidem que Galí és
un exemple clar de Noucentisme, amb tot el que representa
duna certa arbitrarietat i, sobretot, d'un cert menyspreu
per les figures que el precediren o que no pensaven
exactament com ell— però té unes intuícions prou vàlides.
L'obra, titulada Rafael d'Amat, baró de Maldà, obtingué
el premi Aedos de biografies de 1953. i encara fou
seguida d'un petit volum. El col·legi de la bona vida
(1956), on reprenia el tema dels segles de decadència.
A poc a poc, les inquietuds pedagògiques s'havien tornat
a introduir al nostre país i Galí prengué contacte amb
els nous mestres i les noves escoles. Familiarment, no
l'havia abandonat mai: casat amb una autèntica mestra.
Josefa Herrera, dos dels fills del matrimoni seguiren la vocació
familiar: Raimon, en el camp de l'escoltisme, i Jordi,
en el de l'escola. El 1965 dedicava als mestres un llibre rar
i de comprensió difícil: Una hipotètica revolta d'uns mestres
hipotètics (1964). publicat a Perpinyà, seguit del volum
Mirades al món actual {^ 267). Fou nomenat membre
de l'Institut d'Estudis Catalans el 1968, i el mateix any volgué
dedicar un estudi d'homenatge al seu mestre i amic,
titulat, modestament. Aportació a l'Any Fabra. El 1969 moria
a Barcelona, amb la seguretat que el seu esforç i el seu
exemple no havien estat inútils.
criíd'iPàrvuí
Edicions dels anys
trenta, de qualitat
diversa, per a üs dels
escolars catalans:
Lliçons de coses, La
terra catalana /
Manuscrit del pàrvul.