Fulanita de tal - Planeta Babel

Anna Ricci
Marta Navarro
havia rebut mai cap carta. Quan va treure de la bústia aquell sobre blanc
no amb el seu nom escrit amb lletra clara i pulcra, «Sra. Anna Ricci», el cor
se li accelerà. No duia remitent, només una lacra sense marca. Qui li enviaria?
La correspondència venia sempre a nom del seu marit, que era el propietari de
la casa i qui s’ocupava de tots els assumptes econòmics. Només les invitacions
als actes socials feien una petita referència a ella, amb un concís «i senyora». El
seu nom escrit li retornà, d’alguna manera, la seva identitat que, des de feia divuit
anys, la meitat de la seva vida, havia entregat a aquell home amb qui era casada.
Divuit anys sense nom, sense veu, sense amor, sense fills...
Obrí el sobre ansiosament amb un obrecartes que agafà de l’escriptori del seu
marit i s’assegué al butacó situat al costat del finestral de la biblioteca. La carta
duia el nom i l’adreça d’un notari florentí. Li notificava que hi havia la possibilitat
que rebés unes propietats a aquella ciutat i que s’havia de personar a la
seva oficina en el termini màxim d’un més des de la data d’enviament de la carta.
Era condició indispensable que hi anés sola. Però qui li podia voler donar
res a ella, si mai no havia estat a Florència? Era òrfena de molt petita, no tenia
amics, no coneixia ningú, tret de les persones de la burgesia de Palerm, amistats
del seu espòs. I sola! Ella mai no havia viatjat sola. Només quan es va casar
va anar de viatge de noces a Roma. I com s’ho prendria el seu marit quan li digués?
De fet, a ell només l’interessaven els diners, i quan li va dir el motiu del viatge,
se li obriren els ulls com taronges i li digué un eixut «Molt bé, estimada».
L’endemà anà a buscar el passatge pel vaixell que la conduiria a Roma, una
altra vegada Roma. D’allà agafaria un tren fins a Florència. Esperava arribarhi
a temps. Partiria al cap de dos dies i en tenia aproximadament sis de viat-
105