Fulanita de tal - Planeta Babel

Marta Navarro
»Perdona que et tutegi, Anna. Ja sé que ets casada, però per mi ets la mateixa
Anna adolescent que vaig conèixer fa molts anys un dia fred i ventós allà, a
Siracusa, i que ja mai més se m’ha esborrat de la memòria. Percebeixo inquietud
en el teu rostre. Sóc en Franco Pinci. Recordes? Duia els queviures a l’orfenat
on t’estaves. Un dia et vaig veure a la cuina, vora la llar de foc, i em vas
semblar la criatura més meravellosa i adorable que mai havia vist. Cada vegada
que venia intentava veure’t. De vegades ho aconseguia, i tu em somreies
tímidament, còmplice del fulgor de la meva mirada. Quan a la fi em vaig armar
de valor i li vaig demanar a la directora que et volia conèixer, la seva resposta
m’ensorrà l’ànima. Te n’havies anat feia uns dies a servir a casa d’un benefactor
de l’orfenat. Li vaig suplicar que em digués on eres, però va ser inútil. Vaig
regirar cel i terra preguntant per tu fins que vaig saber, per una companya teva,
que eres a Palerm, servint un vidu molt, molt ric. Més tard també vaig saber que
t’hi vas casar. Totes les meves il·lusions s’esvaïren com el fum. He de reconèixer
que la covardia va poder més que jo, però no em veia amb forces per lluitar contra
un home tan poderós. Així que vaig deixar de buscar-te, vaig desar-te a la
capsa dels meus records, i vaig intentar continuar amb la meva vida.
»Em vaig casar al cap d’un temps, molt enamorat, creu-me, però la meva esposa
morí de tuberculosi quan encara no havíem fet el segon aniversari de noces.
No vaig poder tenir cap fill d’aquella dona, a qui vaig estimar amb tot el meu
cor. I em vaig quedar sol. Vaig entrar a treballar d’humil escrivent a la notaria
del senyor Cerruti, a qui ja has conegut, i que s’ha convertit en el meu còmplice
per tal de fer-te venir. Em va donar l’oportunitat d’estudiar i ara tinc un petit
despatx propi. Ja veus que no visc amb grans luxes, però em permet viure amb
comoditat. Tinc tot el que necessito, excepte una cosa: la il·lusió d’un amor.
Del teu amor, Anna. T’ofereixo la meva persona, el meu infinit afecte i, em fa
vergonya dir-ho, la meva passió per tu. Aquesta casa és teva, si la vols compartir
amb mi. Ara ja saps el motiu pel qual t’he fet venir, sola. Tens un marit i
una mansió on viure, però els teus ulls em diuen que no ets feliç. Potser m’equivoco.
Si és així, perdona’m per ser tan agosarat i disculpa el meu atreviment.
Si no, et demano que consideris el meu oferiment. Només això».
L’estorament inicial de l’Anna en sentir les seves paraules s’anà transformant
en una emoció incontenible que li tenallava la gola. Franco! Déu meu, és clar
que el recordava! Mai no el va oblidar però, com ell, el va desar resignadament
al calaix dels records. El seu cor es desbocava cada cop que ell la mirava. Esperava
amb ansietat el dia de la setmana que ell venia a dur el menjar. S’abillava
amb el seu millor vestit, se n’anava corrent cap a la cuina i feia veure que
feinejava. El cor se li desbocava quan sentia la seva veu mentre parlava amb
la cuinera. Desitjava amb tota la seva ànima que un dia es decidís a parlar-li,
i en somnis, ella es veia entrant a l’església vestida amb un radiant vestit blanc,
109