El Procés número 3 logos

seu portentós talent. Alguna cosa
que mou la veritat cap a l'idealisme.
Un ideal sentimental en el
romanticisme que es transmuta
en ideològic quan es plasma en el
sentit de la història. De manera
que el teatre plasma una realitat
que ja és simplement sociològica i,
per tant, d'interès en la construcció
de l'Estat. L'Administració
agraeix encàrrecs a grans talents
submisos a la propaganda.
Pertànyer a l'avantguarda acaba
essent qüestió d'un carnet del partit.
L'art no tan sols pren la forma
de qui el pensa, acaba prenent la
forma de qui el paga. Però rere
tants usos del teatre per a fins
socials, polítics, rere tantes etiquetes,
ismes, no s'ha tingut en compte
que allò que és històric es petrifica
en el perpetu moviment de la
realitat, que la història del teatre
no és el Teatre i que rere tantes
disfresses la nuesa es continua
buscant.
On batega la veritat?, és aliena o
ha quedat sepultada sota les clofolles
de tantes paraules al llarg dels
segles? Sepultada vol dir morta?...
Parlem aleshores de des-ocultar, la
veritat està oculta. Llavors es tracta
d'on buscar-la. Tota recerca és
en realitat una troballa. Necessita
la tensió de l'espera. I aquesta espera
s'estableix com una lluita en
la mateixa consecució de l'obra,
forma part de la seva pròpia
essència. Això ens fa anar més
enllà de nosaltres mateixos, buscar
en la foscor i el silenci de l'espai
escènic amb què treballa l'oficiant
de teatre. És inevitable sentir-se
perdut, per molts plànols
textuals, escenogràfics, etc. que
tinguem. Sentim aleshores que no
som els mers executants tècnics
de l'obra, perquè l'activitat tècnica
no fa brollar la creació. Més aviat
ens sentim un conducte entre
aquesta foscor que ens envolta i la
llum que perseguim. Llum com
un llampec, un esquinçament en
la foscor, en la materialitat, en
aquest espai aforat en negre de 12
de boca per 8 de fons que ens
obrirà un món. La font d'on brolla
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
el cabal d'imatges que assortirà
l'obra, això és l'origen, que fa que
de sobte l'escenari deixi de tenir
unes mesures concretes. Ja no
trepitgem taules, sinó el recinte de
l'obra. Un llindar que no ens pertany,
però que sí que permet l'obertura
a allò manifest. Aleshores
comprovem que en el text, l'atrezzo,
la interpretació, etc., tot el
que està subjecte a un procés tècnic,
és on s'amagava l'obra i que
és fonamental aquesta opacitat,
aquesta resistència d'allò material,
perquè és contra ella que hem
establert la lluita, i en aquesta lluita
es produeix un esquinçament, i
aquest esquinçament té la forma,
és la forma, d'aquella veritat que
acabem de donar a llum, l'obra.
No és, doncs, l'obra una recreació
de la realitat, ni una interpretació
d'aquesta. Que s'esdevingui
l'obra no vol dir que es faci correctament,
sinó que alguna cosa
viva s'hi expressa. L'obra és realitat
mateixa. No és el teatre representar
ni interpretar, sinó l'esdevenir-se
d'aquest fulgor que no és
sinó essent. Un fluir. Sembra l'eternitat
en el que és viu.
Però aquest esdevenir-se de l'aparició
d'un món com establim que
és la veritat? Encara queda el pont
que travessa de la creació a la veritat
revelada, potser (aquí tan sols
podem moure'ns en el terreny
intuïtiu) en la forma s'expressa
també un sentiment de naturalesa
no visible, que ens submergeix en
la vida d'aquell món. Deixa llavors
la mirada de veure i s'encén la
flama de la visió. Aquell món
s'omple d'ànima. Allò que és un
misteri en el creador es torna un
miracle per a qui contempla. Allò
creat necessita la contemplació de
qui fa de l'obra una vivència en
l'ànima. Així l'obra ascendeix fins
a fer-se ànima de tots. Això és revelació.
Projecta la veritat en l'eternitat
que perdura només en el
que és present. Aquest acte, sempre
essencialment poètic, infinitament
més gran del que per un
moment s'expressa en nosaltres, és
la veritat en l'obra, de la qual no
veiem la llum sinó el que il·lumina,
el contorn fugaç de la seva
bellesa.
Donat l'escàs crèdit i el més que
dubtós valor que donem a les paraules,
parlar de la veritat sembla
ja una cosa remota, retòrica, falsa,
pura clofolla sense significat. Les
fonts van ser enverinades fa generacions
i el fetus, fill de prostituta
i de soldat desconegut, s'ha contagiat
fins i tot abans de venir al
món d'aquesta por, d'aquest fàstic.
Si abans ens preguntàvem de què
tenien por, ara ens podem preguntar:
per què es té por de la
veritat? La resposta és que, si bé
avui desmantellada, l'art guarda la
veritat a l'interior. Com una llavor
neix en cada ésser, amb ulls nous
i com bé va dir Rozenzweig: “El
passat no empeny, sinó que és el
futur el que tiba.” I això genera
l'esperança i amb ella es tornarà a
buscar sempre el sentit de la vida,
i serà incessant la recerca del sentit
del teatre en els qui novament
es dediquin a aquest art, i serà
tornar a portar a la vida les roses
d'Ofèlia. Ai!, intactes les seves espines,
i tindrà la mirada de Lear la
seva còlera quasi intacta, i ens
tornarà a sacsejar el cop sec de
Melibea contra terra, el crit
d'Hècuba per on se li veuen les
entranyes, i s'obriran les portes
calderonianes, daurades com sagraris,
i per elles entrarà la boira
de Maeterlinck i fins el tuf de vi
barat de Don Latino i Max Estrella,
i continuaran escampant el
silenci tots els enigmes per l'eternitat...
Es tornaran a trobar les
escletxes per on entrar a l'ànima
de cada obra i els tornarà a aturar
aquella Presència. La que fa que
la vida deixi de ser un absurd i
comenci a ser un misteri, i la del
teatre, una passió útil. Potser
aleshores el fetus sentirà l'amor
de la vida, voldrà néixer i podrem
sentir el plor, el crit que és l'ànima,
d'aquell infant, com una nova
lloança.
Direm aleshores només el que
davant la veritable obra d'art es
pot dir: Amén.
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 115