El Procés número 3 logos

eferència per a la memòria popular;
obres que varen ser trencadores
atiant l’èxit d’autors que han
estat fonamentals per a la vida
teatral del país. Parlo de Saramago,
Fonseca Lobo o Virgilio Martinho,
per posar alguns exemples.
Aquells eren muntatges d’atrevida
audàcia, arriscats i temeraris, que
s’exhibien sense cap mena de prejudici,
tot cercant una necessitada
topada dialèctica amb els grans
clàssics americans i europeus,
com ara Shakespeare, Molière,
Brecht, Adamov, Bulgakov, Lorca,
O’Neill, Albee, Bernhard, Schaffer,
Gil Vicente, Neruda, José da Silva,
Sanchís Sinisterra... No cal parlar
de l’entusiasme que provocaven
en el públic i la perplexitat de les
autoritats davant l’ardidesa d’espectacles
com aquells. Dialèctica
que encara continua, com molt bé
es pot comprovar en el festival,
diàlegs que van mesclant passat i
present amb gran naturalitat i
òptima magnificència. En alguna
ocasió he sentir dir a Joaquim
Benite que ‘cal comparar-se sempre
amb els millors, encara que ens toqui
patir humiliacions doloroses, per
aprendre.’ Aquesta mentalitat oberta
i modesta, plena d’heroïcitat i
tossuderia, s’ha anat transfigurant
en un mestratge embolcallat de
voluntat i saviesa, i que ha acabat
per donar excel·lents resultats: en
especial pel fet d’haver creat escola,
una companyia estable, un festival
de teatre de referència i per
la capacitat d’haver format un
públic. Tot això és impagable!
El cert és que Joaquim Benite ha
anat més enllà, conscient de la
importància d’exercir també una
tasca pedagògica, intel·lectual i
literària; la seva mirada s’ha expandit
en un munt d’activitats
didàctiques a l’entorn del teatre,
que han estat, i segueixen essent,
un fons inesgotable de vida cultural.
Per exemple apostant per la
gent jove, dramaturgs, actors, directors,
traductors...; escrivint, publicant
i dirigint aquella lle-
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
gendària revista de teatre Cadernos
o l’estupenda col·lecció literària
de Textos de Almada.
És fàcil comprendre que la gent
vegi i admiri a Joaquim Benite
com un mestre; i ho fan amb
aquella generositat natural i espontània
de l’aire que es respira,
perquè senzillament ho és. De la
mateixa manera que és fàcil comprendre
que li hagin arribat molts
i merescuts reconeixements oficials
per part de les autoritats, per
haver realitzat una feina immesurable
i excepcional en el camp de
la cultura i el teatre. Enguany el
país li ha retut homenatge i atorgat
la Medalla d’Or al mèrit cultural,
però hi ha infinitud d’altres
distincions i premis. L’any 2007,
per exemple, el govern francès el
va distingir amb el grau de Cavaleiro
da Orden des Artes e das Letras
, també té la medalla al mèrit cultural
del Ministeri de Cultura del
Govern Civil de Setúbal, el grau
de Comendador de l’Ordre de l’Infant
don Enrique, i el grau de Comendador
del Orden al Mérito Civil
a Espanya.
Joaquim Benite era un home de
geni, però sobretot de cultura, una
cultura que passava pel tamís de
la tradició clàssica francesa i que
esclatava en una personalitat poderosa,
de vegades força arravatada,
però sempre entusiasta i reivindicativa.
No ho negarem, a
cops també agafava un aire ferotge
i satíric quan calia, però en tot
temps era rigorós i amable, amb
un gran talent per generar complicitats.
La complicitat ho és tot
en el món del teatre, potser també
en la vida, i el mestre l’aconseguia
de pertot arreu. De natural amb
les institucions de prestigi i governs,
de la mateixa manera que
amb els diversos teatres del país i
amb els actors, per descomptat,
però de forma extraordinària amb
l’espectador, que és l’autèntic i
essencial patrocinador de la Companhia
de Teatro i el Festival de
Teatro de Almada.
En conversa
Al meu parer era una figura fascinant
que impressionava, probablement
perquè arrossegava
aquesta aura del model a seguir. I
ara més que mai, atès que vivim
un moment d’interrogants indefinits
que ens prenen dia a dia
l’ànim, en què la crisi general i la
conjuntura pròpia del teatre són
gairebé desesperants. Per això és
fonamental l’esperit emblemàtic
que desplegava Joaquim Benite,
perquè ell representava l’estampa
viva de la voluntat contraposada
al pessimisme de les circumstàncies,
les d’ara i les d’abans, encara
que siguin duríssimes i tan brutals.
La meva fascinació, deia, és múltiple.
D’una banda, per aquesta
manera tan senzilla de veure i
entendre el teatre, que és la part
més oculta i intel·lectual, la del
món de les idees i la teoria teatral;
i per l’altra, i sempre en paral·lel,
per la seva increïble capacitat d’executar
i realitzar amb èxit les
idees pròpies. Exemples d’això
que dic són la vivacitat de la
Companhia de Teatro de Almada i
la consolidació d’un festival de
teatre superb i d’altura europea.
Perquè en veritat és el resultat de
la fidelitat a un projecte teatral
-malgrat tot tipus d’entrebancs i
avatars-, que ha marcat una línia
d’obertura i rigor, que jo definiria
com a excepcionals. Joaquim Benite
ha transformat la vila d’Almada
i el seu Festival de Teatre en
un pol cultural únic a Portugal,
essent la millor porta d’entrada
per a la producció nacional, però
també una gran finestra oberta a
les millors produccions europees.
L’únic que cal és avivar l’exportació,
com passa també a Catalunya,
d’aquestes noves i excel·lents
produccions estatals que van
emergint.
La fascinació del mestre ve, en
definitiva, de les paraules que van
brollant, de vegades en la conver-
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 55