El Procés número 3 logos

REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
Quatre llànties
Martí Sales
Comme un tache d’huile, la Provence..., diu Jean Giono,
perquè quan la recorres no fas sinó sucar-t’hi fins al
coll per no deixar-ne gota. Les oliveres, i no pas les
costes, són el que marca la frontera real del Mediterrani
i el seu abast cultural: jo, més que europeu, sóc
mediterrani, de la mateixa manera que n’és un libanès,
un marroquí, un sicilià, un egipci, un turc, un
andalús. Mengem bàsicament el mateix i fem bàsicament
la mateixa pinta. / Marsella té el millor d’una
capital francesa sense cap dels seus defectes. Recomanacions:
les vistes i passatges del barri Le Roucas
Blanc, el barri del Cours Julien, el restaurant Au vin
sur zinc, la llibreria de la Rue de Bergers, el bar
Champ du Mart, el bar Le petit Pernod, la chambre
d’hôtes Un mas en ville, la sala de concerts La Machine
à coudre, prendre un pastís al bar de l’edifici
Le Corbusier quan es pon el sol, anar d’una calanca
qualsevol a una altra. / El comtat Venaissí –ara inclòs
a la regió de la Vaucluse–, delimitat pels rius
Roina i Durance i pel Mont Ventoux, va ser estat
pontifici del 1294 al 1791. La majoria dels seus preciosos
pobles encimbellats estan fortificats per protegir-se
dels embats militars dels reis de França, gelosos
de la seva condició especial –tenien moneda
pròpia, exempció d’impostos i els jueus hi eren més
ben tractats. La contrada també és privilegiada des
del punt de vista geogràfic: una orografia suau l’obre
al cel sencer; sovint, núvols escadussers reparteixen
pels camps grans taques mòbils d’una de les llums
històricament més estimades del món, una llum de
tarda permanent, de tardor dolça, vibrant, aturada a
les dues hores abans que es pongui el sol. El comtat
Venaissí floreix gràcies a grans rius que l’omplen de
vinyes, roures, xiprers, oliveres i pollancres. És a dir:
d’innumerables gammes de verds, marrons, roigs,
grocs i argentats. / Tot és diferent i complex: l’únic
que és aberrantment uniforme i simple són les humanes
consideracions. / El pastís és una beguda com
cal: passa bé, obre la gana, afua l’enginy, calma el
neguit i deslliga la llengua. No infla com la cervesa,
no abalteix com el vi, no és car com el gintònic. El
pastís –51, Ricard, Pernod– és millor que el vermut:
ara que fer l’aperitiu s’ha posat tan de moda a Barcelona,
fóra bo donar-li corda i fer-lo córrer. Tots hi
sortiríem guanyant. / Els frescos de les dues cambres
privades del Papa al seu palau d’Avinyó: el bosc ombrívol
de la caça del cérvol i el cel blau amb ocells
amagats entre les sanefes. Si pares l'orella, se'n sent
el cant. S'encén el cant. / A France Culture dos locutors
parlen del concepte de veritat, estomacat per
trenta anys de post-modernisme. La veritat, diu la
locutora, és temporal –és a dir, ni immutable ni
eterna–, però no relativa: el seu valor és absolut en
cada moment i no varia segons qui la digui o pensi.
El relativisme moral alimenta el tot és igual i el res
no m’importa, que deriva en el res no és important,
que desemboca en totes les fatalitats. El dogma moral,
pel seu cantó, cria fanàtics. La veritat temporal,
en canvi, no imposa ni dilueix res: posa les coses al
seu lloc. / I com viu, la gent? I com vivim, nosaltres? I
què pensa, la gent? I què pensem, nosaltres? A la barra
de l’únic bar de Montbrun-Les-Bains parlem de
campionats de petanca a Lloret de Mar, de begudes
autòctones com el sol-y-sombra, el rebentat o la cervesa
amb Cassís i de les cases que té pel món en
Manu Chao. A l’hivern fa fred però no neva gaire,
diuen. Tenen un espanyol, al poble, en José, que va
guanyar un premi de gimnàstica rítmica –o això és
el que diu un paper enganxat sota el rètol de toilettes.
Set pastís nou euros? Dóna número periòdic:
tornarem. / Cette obscure clarté qui tombe des étoiles.
La nit és lluminosa: hi ha grumolls de foscor que
conviuen sense problemes amb brases sota parpella i
pampallugues gèlides d'estels llunyans. De reüll veus
lluors d’amagatotis. La nit és plena de llum alterada,
esquitllada, en reserva. Si la mires atentament la foscor
enlluerna, se’t fica a l’ull. Et fica el dit a l’ull.
Amb les pestanyes despulles la llumeta de les capes
nocturnes de tenebra i és la mateixa que quan et
fots de lloros o esternudes: volàtil, picant, fugissera.
La nit només és un vestit gruixut que abriga la claror
del món, que s’hi arrecera i s’hi adorm, acotxada
a l’infern de l’americana, arraulida al coll de la camisa,
mínima. Aprofita bé aquest moment: deixa que
la nit se’t fiqui als ulls, acull la llumeta indefensa,
mira com batega al compàs dels mil·lennis i acobla’t
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 19