El Procés número 3 logos

REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
Stephen Sondheim: el musical, a la
recerca del concepte, la ironia i l’emoció
Ramon Oliver
“El contingut dicta la forma.
Menys és més. Déu es troba en els
detalls. I tot ha d’estar sempre al
servei de la claredat”. Voleu saber
quins són els preceptes imprescindibles
que ha de seguir un bon
autor de lletres per a musicals?
Doncs és el mestre en persona qui
acaba d’anunciar-los, tocat d’esperit
minimalista amb ressons de la
Bauhaus. O, per ser més precisos,
és el mestre qui els va enunciar
l’any 2010 –l’any del seu vuitanta
aniversari farcit d’homenatges a
escala planetària– al prefaci de
Finishing the Hat, el primer dels
dos imprescindibles volums (el
segon, Look, I Made a Hat, es va
editar el 2011) que Stephen Sondheim
ha publicat recollint la totalitat
de les seves lletres. Dos volums
que, com el mateix Sondheim
va remarcar, no tenen res del
llibre de memòries que potser
alguns incauts, no del tot coneixedors
del caràcter del seu autor,
podien esperar. Però que, d’altra
banda, són la cosa més propera a
una autobiografia oculta que
Sondheim hagi escrit mai. I és
que, entre lletra i lletra, Sondheim,
lluny de mossegar-se la llengua,
no para de parlar amb obsessiu
desordre. I d’emetre opinions
compromeses i, sovint, ben reveladores
dels seus propis dimonis
personals, sobre el teatre en general,
sobre el teatre musical de
forma específica, sobre aquest
Broadway que va rebre com a
admirada herència artística i que
tant ha contribuït a innovar (però
el present i el futur del qual observa
amb brutal escepticisme)
sobre el seu propi treball, i sobre
el dels seus llegendaris companys
de feina ja desapareguts. A una
bona part d’aquests dedica, per
cert, comentaris de vegades gens
afalagadors. Però no li tingueu en
compte. En primer lloc, perquè
tots ells (de Noël Coward a Ira
Gershwin, tot passant per Jerome
Kern, o el mateix Oscar Hammerstein
II, que li va fer de mentor,
mestre i pare substitutiu) són objecte
d’anàlisi que, lluny de qualsevol
frivolitat, es transformen en
exercicis crítics plens d’estil i agudesa:
si voleu llegir crítiques d’aquelles
que, lluny de la simple
devaluació, el que intenten és entendre
i fer entendre els mecanismes
creatius del criticat, aquí
en trobareu un grapat. I en segon
lloc, perquè amb ningú altre es
mostra Sondheim tan implacable
com amb ell mateix. Cal recordar
en aquest sentit fins a quin punt
Sondheim ha exhibit en un munt
d’ocasions el sentiment (notablement
injustificat) de vergonya
aliena que li provoquen algunes
de les rimes del seu primer treball
professional a Broadway. Estem
parlant potser d’alguna obra desconeguda
avui oblidada pel pas
del temps? No. Estem parlant de
West Side Story (1957), musical
mític per excel·lència, amb partitura
del no menys mític Leonard
Bernstein. I malgrat tot, que
incòmode se sent Sondheim cada
cop que, i com passa tan sovint,
algú es posa a cantar prop seu (cal
assumir-ho; tots hem cantat alguna
vegada una estrofa del tema)
aquesta “Maria” que ell troba plena
de defectes, o aquest “Tonight”
que nosaltres trobem tan electritzantment
ple de força, sensualitat
i amenaça.
Dir que Sondheim va arribar al
teatre musical tot anant a la recerca
d’una figura paterna, mentre
intentava alhora saber on ubicar
la seva molt problemàtica figura
materna, pot semblar sens
dubte una agosarada frivolitat
pseudofreudiana. Però en aquest
cas, la frivolitat psicoanalítica s’apropa
força a la realitat documentada.
Nascut a Nova York l’any
1930, Sondheim era fill únic d’un
benestant matrimoni jueu amb
residència a l’Upper West Side
que es dedicava al negoci del
disseny i confecció de roba (també,
per cert, de roba per al teatre).
Quan el petit Stephen tenia deu
anys, el seu pare, Herbert –aquest
pare amb el qual havia realitzat la
seva primera i fascinada visita a
un teatre de Broadway, però que
ja llavors tenia quelcom de figura
notablement absent– va abandonar
la llar familiar per tal d’anar
se’n a viure amb la seva amant
Alice, i formar amb ella una nova
família. Malgrat alguns intents del
pare per assolir la seva custòdia,
Sondheim va restar després del
divorci a càrrec de la mare, Etta
Janet Foxy, un personatge que
Sondheim va veure sempre com a
un ésser abusiu que projectava
damunt d’ell les seves pròpies
carències de forma aclaparadora.
“Quan el meu pare la va deixar,
ella el va substituir a ell per mi. I
em va utilitzar de la mateixa manera
que l’utilitzava a ell”. I això,
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 64