El Procés número 3 logos

REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
Viva poesia de la vida atrapada
Joaquim Noguero
El circ és un espai d’il·lusió real,
la llanterna màgica dels somnis
quallats, la barraca de fira del virtuosisme
naturalitzat, un espectacle
d’ombres xineses al servei de la
meravella aparentment impossible.
Sorprèn que aquesta ànima
immensa reposi en una base física
tan ferma i material. Res no és
màgia i tot és il·lusionisme del bo,
un parany dels sentits que per
mitjà de la pista acaba il·lustrantnos
sobre el funcionament anàleg
de la realitat: en el territori de
Donka, l’homenatge a Txèkhov que
Danielle Finzi Pasca ha presentat
al TNC aquesta tardor, el circ reïx
a donar-nos pistes sobre com funciona
l’art i com, en qualsevol de
les seves formes (literatura, teatre,
circ, dansa, cinema...), l’artista fila
amb detalls concrets la xarxa que
pescarà tantes de preses invisibles
i abstractes, per essència efímeres
com el glaç, belles en el fracàs de
desfer-se, en la recança del que
ens fuig. Encertar-la amb més o
menys punteria és qüestió de ser
allà, bo i provant-ho amb la santa
paciència de la continuïtat, de la
fidelitat al que s’espera i del domini
segur de l’ofici. El de pescador,
el d’escriptor, el de metge o el
de pallasso.
Si algú va sortir desencisat de
Donka perquè li sembla un espec-
tacle massa lliure respecte de les
trames argumentals de Txèkhov és
que no ha entès quina és la gran
virtut del rus: un teatre que ens
atrapa per com expressa l’ànima
nàufraga dels nostres dies (la realitat
líquida contemporània), però
que va tardar anys a ser acceptat
en la seva lentitud, feta d’acumulació
de detalls aparentment nimis,
menors, apagats. El que importa
hi queda en off, amb prou
feines insinuat. Tot l’encert de
Txèkhov és, doncs, en la pu(n)teria
amb què els detalls particulars
configuren un caràcter, una escena,
un ambient. Radiografia la
realitat amb l’objectivitat d’un
metge i, zas, el que al final compta
és el que queda atrapat entre els
punts cardinals del mapa, el que
s’insinua entre línies i el lector
entén clar. Per això l’ànima del
pallasso són les sabates, com se’ns
diu al final de Donka en el mateix
sentit que el poeta Joan Brossa
deia que “el pedestal són les sabates”,
és a dir, la celebració de la
meravella que conté la vida a peu
de carrer, la humilitat del paleta
per davant de l’arquitecte, la defensa
de l’ofici i l’artesania com el
millor camí per atrapar el que, si
no, no sabríem dir.
Ja deia Jaime Gil de Biedma que
l’amor és cosa de l’anima però cal
sempre un cos on poder llegir-lo.
El que ens emociona necessita
cossos savis i expressius que portin
a terme la seva labor callada
com qui no fa res: els detalls del
claqué d’una ballarina que sembla
que rellisca, el trapezi d’unes altres
que interpreten nenes en un
gronxador, cintes vermelles que
ens emocionen com el fil de sang
tallat de la mort, veus que s’ajunten
amb qualitats diverses en el
cor comú col·lectiu, les ombres al
servei de la llum, l’horitzontalitat
sense trampa ni cartró que simula
verticalitat, el contorsionista que
expressa els dolors entortolligats
del cos... Parlo d’escenes molt
concretes. La tècnica hi desapareix
al servei de la veritat. Vet aquí
el circ. La vida.
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 73