El Procés número 3 logos

e feliços, Company prescindeix
del tot de l’argument amb una
progressió narrativa. I es desenvolupa
com una successió d’escenes
rabiosament novaiorqueses i rotundament
urbanes (escoltar el
tema “Another Hundred People”
suposa trobar-te una de les millors
cançons mai escrites sobre el vertigen,
l’excitació, la solitud i l’anonimat
que genera una gran urbs)
que tenen com a centre els dubtes
emocionals, els intensament febles
vincles sentimentals i els desitjos
de vegades contradictoris del seu
protagonista. Un protagonista que
com canta a “Merry Me a Little”
reclama de la seva possible futura
parella un equilibri i una distàn-
cia emocional pot ser força difícil
d’assolir: “Casem-nos una mica.
Estimem només el suficient. Has
de mantenir una tendra distància
per tal que els dos ens puguem
sentir lliures. Estimem més que
altres, no amb exclusivitat. Així és
com ha de ser. Si és així, estic
preparat!”
Cal dir que encara que Company
sigui l’únic espectacle de l’autor
que ha sigut definit com a musical
conceptual, no és en absolut l’única
obra en què Sondheim i els
diversos llibretistes amb els quals
ha col·laborat han utilitzat una
estructura narrativa en què el
concepte s’imposava a l’argument
convencional. Aquest és, sense
anar més lluny, el cas de Follies,
una altra de les grans obres mestres
de l’autor, i un espectacle que
introdueix també un altre tret estilístic
que reapareix sovint al llarg
de la seva trajectòria: el de les
obres que contenen un segon acte
amb quelcom de repetició distorsionada
del que ha passat al llarg
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
del primer acte. Aquesta estructura
és del tot perceptible a Into the
Woods: la segona part de l’espectacle
ens presenta la Cara B dels
contes de fades, bruixes, princeses
i gegants, i ens mostra el desencís
que s’instal·la al regne de la fantasia
un cop s’acaben els anissos
de les bodes reials. Per la seva
banda, la segona part de Sunday...
té lloc molts anys després de la
mort del protagonista de la primera,
el pintor George Seurat. I la
protagonitza un descendent seu
força més donat a l’art que aconsegueix
més fama social i bona
economia que el seu il·lustre
avantpassat. Pel que fa Follies, la
primera part de l’obra té lloc en
un vell teatre de Broadway a punt
de demolició, en el qual han sigut
citats per tal de celebrar una festa
de comiat un grapat de les estrelles
que van protagonitzar els vistosos
espectacles musicals que es
representaven en aquest escenari.
I la segona part inclou la representació
fantasiejada d’una d’aquelles
alegres Follies, al llarg de
la qual les dues parelles protagonistes
transformen els seus fracassos
vitals en melòdiques torch
songs i números de vaudeville que
permeten a Sondheim jugar a
l’homenatge amarg exempt de
connotacions nostàlgiques, i mostrar-nos
el seu talent aclaparador
pel pastitx. Aquí tampoc hi ha lloc
per a la narració progressiva.
Aquí, tot torna a quedar en mans
del concepte, mentre els fantasmes
de la joventut enfronten els
personatges al seu desencís emocional,
i el teatre en runes evoca
un món que ja mai més no tornarà
a ser.
Per la seva banda, el Sondheim
de Pacific Overtures recorre a una
representació a l’estil del teatre
kabuki per explicar-nos com l’arribada
de l’almirall Perry i els
seus “quatre dracs negres que escupen
foc” (els vaixells nord-americans)
va obrir de bat a bat l’occidentalització
de l’imperi nipó. I
el Sondheim de Assassins ens introdueix
en el món d’una irreal
fira ambulant en què un singular
mestre de cerimònies ens recorda
que tots tenim dret a fer realitat el
nostre més anhelat somni, encara
que aquest somni passi pel magnicidi.
El somni dels protagonistes
de l’obra (gent com ara John
Wilkes Booth, Lee Harvey Oswald
o John Hinckley) no ha sigut altre
que el de poder assassinar un president
dels Estats Units. I tal com
planteja l’obra, l’origen del seu
somni es troba en la manera com
aquests assassins, d’una o altra
forma, s’han sentit expulsats d’un
Gran Somni Americà que no fa
per a ells, o que els ha convertit
en fracassats al marge del sistema.
No és estrany que l’estrena de
Assassins, que va venir a coincidir
amb l’esclat de la Primera Guerra
del Golf, fos acollida amb oberta
hostilitat per gran part de la crítica
de Nova York.
Però tornem a les primeres pàgines
de Finishing the Hat; aquí
també trobem una nota introductòria
adreçada al lector que pot
semblar aparentment trivial i sense
més conseqüències. Però que –
no cal ni dir ho, donada la personalitat
del seu autor i el seu interès
per remarcar els detalls–
resulta del tot significativa. Escriu
Sondheim en aquestes breus línies:
“Trobareu petites discrepàncies
entre les lletres aquí impreses
i aquelles altres impreses amb
anterioritat a altres fonts. I això, i
deixant de banda els ocasionals
errors d’impremta, és degut al fet
que a vegades canvio d’opinió sobre
l’elecció concreta d’una paraula
no només després que una
lletra hagi sigut publicada per
primer cop, sinó fins i tot després
de ser publicada una segona vegada.
Les lletres publicades en
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 68