El Procés número 3 logos

More documents

Recommendations

Info

tot, és francament àmplia i calidoscòpica: tant hi podeu trobar l’incombustible William Shakespeare com el temperament nòrdic d’Ibsen, la controvèrsia del prolífic Jean-Claude Carriêre com els versos fàustics de Goethe, perfectament individualitzats per Peter Stein; o la novella provocació escènica del lisboeta i pertorbador Pedro Gil. També s’hi pot veure, per exemple, la dansa electritzant d’Israel Galván, la impressionant coreografia de la Consagració de la Primavera d’Olga Roriz o l’ombra fingida de Pessoa, escenificada per Roberto Bacci i Anna Stigsgaard; així com l’última acampada subàrtica de Christoph Marthaler o la mirada burleta de la prestigiosa Schabühne Am Lehniner Platz, ironitzant amb poc alè davant el conflicte palestí israelià. Com veieu, la qualitat i l’interès són formidables i a bastament amplis, essencialment per entusiasmar qualsevol i fer badar la boca. Deveu pensar que el pressupost és descomunal. Doncs erreu la pensada! Tota aquesta enlluernadora oferta surt bàsicament de l’enginy, i d’uns elementals i primaris quatre-cents vint mil euros de pressupost, els quals també serveixen per bastir i finançar els sis espectacles anuals que la Companhia de Teatro de Almada produeix i estrena cada any. REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS Llocs i propostes Els espais escènics, i les propostes que s’hi representen, es diversifiquen moltíssim, i engloben tot un munt de casalots teatrals ben dispersos al llarg de tot el territori, tant al centre i voltant d’Almada, com per l’escarpada Lisboa. Calculo uns quinze espais diferents, que van des del Centre Cultural de Belém i el Sâo Luiz Teatro Municipal de Lisboa, fins a l’encantadora Casa de Cerca, tot passant per l’Escola Don António da Costa, que és el centre neuràlgic i de retrobament del festival; sense oblidar, no cal dir, l’esplèndid Teatro Municipal de Almada. Afirmo que aquest teatre és una meravella absoluta, i la seu emblemàtica de la Companhia de Teatro, que s’ha convertit, en el transcurs dels anys, en un sensacional motor de producció. No hi ha dubte que és un festival diferent, pel que té d’encantador i brillant, i per la seva entranyable relació amb tot l’entorn social, on es percep una gran sintonia entre la gent, i s’hi desplega un públic sorprenent, molt ben educat, que s’entrega i s’integra a un projecte teatral del qual se sent part fonamental. Tanmateix, dins el festival, no només s’exhibeixen espectacles de teatre i dansa, sinó que al voltant d’aquest magnet festiu i cosmopo- lita, hi giren i fulguren una estiba de propostes reconfortants i de gran interès, vegeu: exposicions documentals i arts plàstiques, com ara Homenagem a Cecília Guimarâes, Waiting for Godot de Raija Malka, Inverno no Ártico de José Loureiro o la magnífica mostra 1971-2011: 40 Anos de Teatro; així com un apassionat desig dialèctic que vol inserir en la reflexió les circumstàncies socials i la crisi que pateix actualment el teatre. Uns fets que es debaten en els anomenats Encontros da Cerca, un espai de discussió crítica amb convidats i experts d’arreu del món, enguany amb professors xilens, nord-americans, espanyols i catalans. També hi ha temps per assistir als fantàstics col·loquis l’endemà dels espectacles, amb els actors i directors protagonistes, lliurats a la curiositat o l’interès dels espectadors. I, entretant, un pot assaborir l’estupenda restauració gastronòmica a preus d’altres èpoques, gaudir de projeccions cinematogràfiques diàries o de la llibreria sempre oberta, concerts, exhibicions diverses, etc. És un festival de referència, estranyament desconegut aquí, tot i ser el més important de Portugal i de nivell europeu. Ara em vénen a la memòria aquelles paraules del prestigiós historiador de l’art i crític portuguès Manuel Pedro Rio de Carvalho, que va ser el primer a referirse al Festival de Teatro de Almada com ‘o nosso Avingnonziho’, uns mots visionaris i profètics que van acompanyar el naixement d’aquell ambiciós projecte teatral. Aquestes paraules, tan plenes d’esperança i ben encertades llavors, compliran l’any vinent trenta anys; i si la noble vida del senyor Pedro Rio de Carvalho fos en aquests dies greus una realitat del present, estic convençut que li sentiríem dir, totalment extasiat, que el Festival d’Almada és sense cap mena de dubte: ‘o nosso Avingnon.’ DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 52
Idiosincràsia d’un festival especial Deia Aristòtil que el caràcter és el destí. No en va, de vegades oblidem l’essencial, que veure una obra de teatre és sempre un afer públic, subjecte a la dinàmica d’un grup, i quan el grup està ben educat aquest s’hi delecta amb plaer i complaença, amb delícia i èxtasi o, de forma ben natural, també pot rebel·lar-s’hi amb raó, criteri i enuig. Una meravella tenir un públic cultivat i exigent. El Festival d’Almada proporciona tot això, i una sensació de contacte i connexió amb l’espectador que, personalment, no he trobat en d’altres festivals, on tothom sembla acomodar-se a una individualitat més estricta i anàrquica. L’ànima intel·lectual d’aquest fenomen tan remarcable és Joaquim Benite* (Lisboa, 1943-2012), director i creador del festival, juntament amb la seva mà dreta, el director i dramaturg Rodrigo Garcia (Almada, 1981), i tot el tropell d’ànimes joves col·laboradores. El que veritablement sorprèn del Festival d’Almada és la química cultural i artística, una mena de caliditat veritable i sincera entre el fons ideal i la gent, un remoreig constant que desvela un ànim conjunt entregat a la causa particular del teatre, un aire corrent de lleialtat distingida que es respira pertot arreu. A tall d’exemple: si voleu, i qualsevol persona pot ferho, us podeu asseure al costat, posem per cas, del senyor Joaquim Benite, i xerrar llarga estona amb ell si s’escau, o amb qualsevol altre membre de l’organigrama directori. Quedareu parats, i comprovareu que coses com aquestes són del tot factibles, fàcils i connaturals; i que en realitat la distància és només imaginària, perquè no n’hi ha. D’aquesta manera tan emocionant i assequible teniu a l’abast tota la saviesa teatral, la història viva del teatre portuguès, que us reporta REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS sentir-se considerat i la sensació d’estar com a casa. Tan sorprès i admirat queda el que ve de fora amb aquesta mena de contacte humà, com en el fet de comprovar l’extraordinari dinamisme i la humilitat dels mateixos actors, posem per cas, de la Companhia de Almada, que fan qualsevol tasca que convingui, des de recollir-vos les entrades a l’inici d’un espectacle, fins a transportar, si cal, en els seus cotxes particulars, als diversos espais teatrals del territori o a l’aeroport, qui bonament s’escaigui, periodistes, crítics, convidats, actors, etc. Podeu fer l’esforç d’intentar imaginar certs acoblaments nacionals catalans, artístics i simbòlics, com els Genebat-Manrique o Vilarassau- Bosch, fent feinetes com aquestes? Deixem-ho córrer! És per raó d’això que aquest festival és diferent i té futur, per la proximitat modesta i amable de la gent que el conforma, per la visibilitat del seu director i equip, perquè el teatre i el públic en són els autèntics protagonistes i la finalitat. I això reporta sentir-se part d’aquesta atmosfera que celebra el teatre com una festa. No obstant això, sempre hi ha més, i cal viure la bonica sorpresa de l’ignorant. Quan vaig veure l’oportunitat d’assistir a l’espectacle del Théâtre Dijon Borgogne – CDN ‘Que faire? (Le retour)’ amb François Chattot i Martine Schambacher dirigits per Jean- Charles Massera, vaig pensar en l’existència d’un Déu agraït i amable. Però de seguida vaig baixar de l’especulació metafísica quan van explicar-me que si podia gaudir novament d’aquesta funció era gràcies als espectadors, ja que aquesta obra havia estat guardonada com la millor del festival de l’any anterior i, tal com estava establert en el festival, la guanyadora, l’obra més votada, tornava l’any vinent per a complaure el públic eminent. Ai!, vaig pensar, en un exemple típic de prejudici provincià catalanet, serà una cosa autocomplaent i comercial a més no poder! Error total! Vaig considerar-me de seguida un estúpid! L’exigència de l’espectacle no era poca, i l’obra esdevenia una deliciosa comèdia àcida, molt potent, amb un rerefons tan ingènuament filosòfic com amarg, tan esperançador com innocent, en el bell sentit, encara recuperable, que les idees poden transformar el món en un de millor. Una il·lusió òptica, si voleu, però també òptima, que va encendre i fer esclatar el públic com una granada, que en finalitzar l’espectacle, no va esperar un sol instant a posar-se d’empeus i xisclar d’entusiasme! I això, al meu parer, explica dues coses DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 53
Page 2 and 3: Editorial REVISTA CONTRACULTURAL A
Page 4 and 5: gegants”, article de Teresa Iriba
Page 6 and 7: gràcies al narrador; d’altres, m
Page 8 and 9: samurais, aquesta darrera sobre l'h
Page 10 and 11: REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST
Page 37 and 38: Carles Maristany, amic i col·labor
Page 49 and 50: també confirmaria l'etern moviment
Page 51: Almada Joaquim Armengol Qui més qu
Page 55 and 56: eferència per a la memòria popula
Page 57 and 58: que el teatre és participació a t
Page 59 and 60: entre iconoclastes i iconoduls, ort
Page 61 and 62: experimentals que una vegada i una
Page 65 and 66: en paraules textuals seves, implica
Page 67 and 68: condició de lletrista i músic (ma
Page 69 and 70: aquest llibre poden ser considerade
Page 71 and 72: el mite, però rarament figuren ent
Page 75 and 76: escultures, lletres, dibuixos... qu
Page 77: forma part del grup de botigues cen
Page 82 and 83: De fet, potser val la pena recordar
Page 88 and 89: En la fosca, sols ulls endins febre
Page 90 and 91: Rics i vils, cantem la lluna, la br
Page 102 and 103:
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST
Page 104 and 105:
Page 106 and 107:
Page 108 and 109:
Page 110:
ser l’època de les grans manifes
Page 113 and 114:
Page 115:
seu portentós talent. Alguna cosa
Page 118:
" ? Sóc en Septimus i, si haig de
show all

El Procés número 3 logos

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?