El Procés número 3 logos

sa més impensada, d’altres en
textos o entrevistes, però que a la
fi són l’espurna d’una profunditat
intel·lectual que s’ha anat desplegant
al llarg del temps i concretant
en formes específiques teatrals
molt brillants. Plantejaments
de fons i forma que acaben definint
el tarannà d’aquesta gran
personalitat de l’escena portuguesa.
En ocasions, Joaquim Benite
ha definit el teatre com una
màquina de passar llibre per llibre,
com si fos un ampli calidoscopi
que ens va modelant interiorment.
Ja compreneu que per
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
al director el teatre va més enllà
del pur entreteniment, justament
en la direcció contrària, la d’enriquir-se
substancialment com a
ésser humà.
Palpant els setanta anys es podia
afirmar que Joaquim Benite no
era un home d’avantguarda, però
sí molt tolerant des del punt de
vista estètic, perquè no hi ha dubte
que admetia moltes coses, sempre
que -i aquí residia el límit-
tinguessin qualitat artística. I per
això m’agrada molt la seva definició
de l’home de talent com aquell
que té la capacitat de fer allò que
pensa. Certament, un home no pot
fer totes les coses, només aquelles
que en realitat pensa. No és, de
fet, aquell ideal poètic i tan ben
expressat per Wittgenstein que tot
allò pensable és possible? És evident
que el teatre de Joaquim Benite es
fonamenta en el text, i el que feia
fer com a encenador era recrear-lo
dramàticament, per això la preocupació
principal i la clau de volta
de l’espectacle residien en l’essencial:
que el públic comprengués
l’obra. Però en tot cas sempre defensant
la idea fonamental que a
l’espectador se’l forma -i aquest
fou un dels èxits més remarcables
de Joaquim Benite-, amb espectacles
superiors. Perquè el teatre va
molt més enllà del pur entreteniment
burgès, el teatre ha de treballar
i servir la gent perquè obri la
seva mentalitat i entengui el món.
Per això l’escenari ha de tenir un
component de lluita, de crit, de no
adaptar-se, de compromís i d’estar
vigilant davant l’autocomplaença i
l’autocensura. D’aquí que els espectacles
del director sempre corresponguessin
a una visió personal
del món. Per Joaquim Benite
la funció del teatre era la de proposar
pensaments, malgrat el risc
que comporta l’aposta, ja que exclou
el que avui s’anomena, equívocament,
avantguarda; lloc comú
on la gent sol quedar mig embadocada
per la sorollosa estètica,
una manera de fer que falseja i
sovint maltracta el text en nom de
l’acció moderna. L’avantguarda,
deia Benite, no existeix, actualment
és un pastitx, una paròdia a
l’abast de qualsevol; en realitat ja
no significa res, atesa la pèrdua
del seu significat primigeni d’actitud
moral, actitud de ruptura i de
nova creació estètica que abans
tenia repercussió en la mentalitat,
perquè era una revolució contra
les estructures tradicionals i
acadèmiques. Però, ara, avui, quina
repercussió té estavellar un
violí contra un piano?
Alguns actors de la companyia
m’explicaven el mètode de treball
del director, que partia de la base
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 56