El Procés número 3 logos

REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
Alexandr Blok: Poesia
Alexandr Blok (1880-1921) és un dels poetes més
emblemàtics del Simbolisme rus. Durant els primers
anys, la poesia de Blok, que comparteix les
idees estètiques i espirituals dels simbolistes
russos que pouen en la tradició platònica, és un
cant al misticisme vital i a l'amor idealitzat. A partir
de la Revolució de 1905, la poesia s'omple de
presagis funestos sobre el futur de la nació, es
pobla de prostitutes i obrers que deambulen per
tabernes i carrers suburbials; la forma s'allunya
de les pautes de la poesia clàssica russa per acostar-se
a la romança i a la cançó urbana popular;
comencen a aparèixer rimes assonants, versos
lliures i metre irregular. Ideològicament Blok cada
vegada se sent més lluny de la intel·lectualitat
i l'envaeix la sensació d'un desastre imminent.
Malgrat que saluda amb entusiasme la Revolució de 1917, n'escriu un dels poemes més
colpidors i lúcids, Els dotze, on conflueixen el llegat simbolista, els experiments formals que
havia desenvolupat fins llavors i les propostes poètiques de les avantguardes. Poc després
de l'eufòria inicial, la poesia de Blok emmudeix; la Guerra Civil, les noves obligacions dins
el nou règim, la supervivència del dia a dia, devasten la seva salut i només escriu alguns
assaigs.
Oferim, a continuació, uns fragments de la conferència que Blok va dictar en record de
Puixkin l’any 1921, traduïda per Ivan Garcia, i una selecció de poemes traduïts per Ricard
San Vicente i Esteve Miralles, que formaran part d’una antologia del poeta rus.
Sobre la missió del poeta
ALEXANDR BLOK
[Traducció d’Ivan Garcia]
Discurs pronunciat en la reunió solemne del 84 è aniversari de la mort de Puixkin [1921]
Des de la més tendra infància, la nostra memòria conté un nom alegre:
Puixkin. Aquest nom, aquest so, ocupa molts dies de la nostra vida. Hi ha els noms
llòbrecs d’emperadors, cabdills, inventors d’estris per matar, botxins i màrtirs de la
vida. I al seu costat, aquest nom lleuger: Puixkin.
Puixkin sabé portar amb gran alegria i lleugeresa la seva càrrega creativa,
malgrat que el paper del poeta no és ni alegre ni lleuger; és tràgic. Puixkin feia el
seu paper amb gest obert, segur i lliure, com un gran mestre. I, tanmateix, sovint
se’ns encongeix el cor quan pensem en Puixkin: la marxa festiva i triomfant del
poeta –que no pot destorbar la vida externa, perquè la seva feina, la cultura, és
interna–massa sovint es veia pertorbada per la tèrbola intromissió de persones per
les quals l’escudella tenia més valor que un déu. 1
Coneixem el Puixkin home, el Puixkin amic de la monarquia, el Puixkin
amic dels decabristes. Però tot empal·lideix davant d’un d’ells: el Puixkin poeta.
El poeta és una magnitud immutable. Es marceix la seva llengua, els seus
recursos; però l’essència de la seva obra no envelleix.
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 24