El Procés número 3 logos

REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
Els homes poden oposar-se al poeta i a la seva obra. Avui li erigeixen un
monument; demà volen “llençar-lo del vaixell de la modernitat”. 2 Tant una cosa
com l’altra només els defineix a ells, no el poeta; l’essència de la poesia, com la de
tot art, és immutable, així, doncs, tant hi fa quina actitud tinguin els homes per la
poesia.
Avui honorem la memòria del més gran poeta rus. Per això considero oportú
parlar sobre la missió del poeta i acompanyar les meves paraules amb els pensaments
de Puixkin.
Què és un poeta? Una persona que escriu en vers? No, és obvi que no. No
rep el nom de poeta perquè escrigui en vers, sinó que escriu en vers, és a dir, harmonitza
les paraules i els sons, perquè és fill de l’harmonia, és poeta.
Què és l’harmonia? L’harmonia és l’avinença entre les forces universals,
l’ordre de la vida universal. L’ordre és el cosmos, que s’oposa al desordre, al caos.
Els antics ensenyaven que del caos naixia el cosmos, l’univers. El cosmos és inherent
al caos, com les ones elàstiques del mar són inherents a la munió d’ones
oceàniques. Pot ser que un fill s’assembli al seu pare només en un tret recòndit,
però justament aquest tret és el que fa semblants pare i fill.
El caos és un desordre primigeni; el cosmos, l’harmonia ordenada, la cultura.
Del caos neix el cosmos; els elements contenen les sements de la cultura; del
desordre es crea l’harmonia.
La vida de l’univers suposa una creació contínua de noves formes, noves
espècies. El caos revolt les bressola, les conrea, i la cultura en fa la collita; l’harmonia
els dóna imatges i formes que novament es fonen en la boira del desordre.
No entenem el sentit d’això; l’essència és obscura. Ens consolem amb la idea que la
nova espècie és millor que l’antiga, però el vent extingeix aquesta petita espelma
amb què intentem il·luminar la nit universal. L’ordre de l’univers és inquietant
perquè és una criatura del desordre i pot no coincidir amb les nostres idees sobre
què està bé i què malament.
Tan sols sabem una cosa: que l’espècie que ve a substituir-ne una altra és
nova; i que l’altra, la que se substitueix, és vella. Observem en el món canvis eterns;
nosaltres mateixos participem en els canvis de les espècies. La nostra participació
és gairebé sempre passiva: creixem, envellim, morim. Poques vegades és activa:
ocupem un lloc en la cultura universal i contribuïm a la formació de noves
espècies.
El poeta és fill de l’harmonia, i li ha estat donat un paper determinant en la
cultura universal. Tres tasques li han estat encomanades: en primer lloc, alliberar
els sons de l’element caòtic primigeni en què habiten; en segon lloc, convertir
aquests sons en harmonia, donar-los forma; i en tercer lloc, dur aquesta harmonia
al món extern.
[...]
No discutirem avui, dia dedicat a la memòria de Puixkin, si el poeta separà
correctament o no la llibertat que nosaltres anomenem personal, de la llibertat
que anomenem política. Sabem que exigia una llibertat “diferent”, “secreta”. En el
nostre llenguatge, en diem “personal”; però per al poeta no és només personal:
... no vull servir ningú, només amb mi mateix
haver de passar comptes; i no plegar ni coll,
ni pensament, ni escrúpol davant de cap lliurea,
de cap poder; anar d’aquí d’allà seguint
tan sols el meu voler, corprès per la natura,
i tremolar de goig i de deliri tendre
davant de l’obra d’art i de la inspiració.
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 25