El Procés número 3 logos

Idiosincràsia d’un festival especial
Deia Aristòtil que el caràcter és el
destí. No en va, de vegades oblidem
l’essencial, que veure una
obra de teatre és sempre un afer
públic, subjecte a la dinàmica
d’un grup, i quan el grup està ben
educat aquest s’hi delecta amb
plaer i complaença, amb delícia i
èxtasi o, de forma ben natural,
també pot rebel·lar-s’hi amb raó,
criteri i enuig. Una meravella tenir
un públic cultivat i exigent. El Festival
d’Almada proporciona tot
això, i una sensació de contacte i
connexió amb l’espectador que,
personalment, no he trobat en
d’altres festivals, on tothom sembla
acomodar-se a una individualitat
més estricta i anàrquica.
L’ànima intel·lectual d’aquest fenomen
tan remarcable és Joaquim
Benite* (Lisboa, 1943-2012),
director i creador del festival, juntament
amb la seva mà dreta, el
director i dramaturg Rodrigo
Garcia (Almada, 1981), i tot el tropell
d’ànimes joves col·laboradores.
El que veritablement sorprèn del
Festival d’Almada és la química
cultural i artística, una mena de
caliditat veritable i sincera entre
el fons ideal i la gent, un remoreig
constant que desvela un ànim
conjunt entregat a la causa particular
del teatre, un aire corrent de
lleialtat distingida que es respira
pertot arreu. A tall d’exemple: si
voleu, i qualsevol persona pot ferho,
us podeu asseure al costat,
posem per cas, del senyor Joaquim
Benite, i xerrar llarga estona
amb ell si s’escau, o amb qualsevol
altre membre de l’organigrama
directori. Quedareu parats, i
comprovareu que coses com
aquestes són del tot factibles,
fàcils i connaturals; i que en realitat
la distància és només imaginària,
perquè no n’hi ha. D’aquesta
manera tan emocionant i
assequible teniu a l’abast tota la
saviesa teatral, la història viva del
teatre portuguès, que us reporta
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
sentir-se considerat i la sensació
d’estar com a casa. Tan sorprès i
admirat queda el que ve de fora
amb aquesta mena de contacte
humà, com en el fet de comprovar
l’extraordinari dinamisme i la
humilitat dels mateixos actors,
posem per cas, de la Companhia
de Almada, que fan qualsevol
tasca que convingui, des de recollir-vos
les entrades a l’inici d’un
espectacle, fins a transportar, si
cal, en els seus cotxes particulars,
als diversos espais teatrals del territori
o a l’aeroport, qui bonament
s’escaigui, periodistes, crítics,
convidats, actors, etc. Podeu fer
l’esforç d’intentar imaginar certs
acoblaments nacionals catalans,
artístics i simbòlics, com els Genebat-Manrique
o Vilarassau-
Bosch, fent feinetes com aquestes?
Deixem-ho córrer! És per raó
d’això que aquest festival és diferent
i té futur, per la proximitat
modesta i amable de la gent que
el conforma, per la visibilitat del
seu director i equip, perquè el
teatre i el públic en són els autèntics
protagonistes i la finalitat. I
això reporta sentir-se part d’aquesta
atmosfera que celebra el teatre
com una festa.
No obstant això, sempre hi ha
més, i cal viure la bonica sorpresa
de l’ignorant. Quan vaig veure
l’oportunitat d’assistir a l’espectacle
del Théâtre Dijon Borgogne –
CDN ‘Que faire? (Le retour)’ amb
François Chattot i Martine
Schambacher dirigits per Jean-
Charles Massera, vaig pensar en
l’existència d’un Déu agraït i amable.
Però de seguida vaig baixar de
l’especulació metafísica quan van
explicar-me que si podia gaudir
novament d’aquesta funció era
gràcies als espectadors, ja que
aquesta obra havia estat guardonada
com la millor del festival de
l’any anterior i, tal com estava
establert en el festival, la guanyadora,
l’obra més votada, tornava
l’any vinent per a complaure el
públic eminent. Ai!, vaig pensar,
en un exemple típic de prejudici
provincià catalanet, serà una cosa
autocomplaent i comercial a més
no poder! Error total! Vaig considerar-me
de seguida un estúpid!
L’exigència de l’espectacle no era
poca, i l’obra esdevenia una deliciosa
comèdia àcida, molt potent,
amb un rerefons tan ingènuament
filosòfic com amarg, tan esperançador
com innocent, en el bell
sentit, encara recuperable, que les
idees poden transformar el món
en un de millor. Una il·lusió òptica,
si voleu, però també òptima,
que va encendre i fer esclatar el
públic com una granada, que en
finalitzar l’espectacle, no va esperar
un sol instant a posar-se d’empeus
i xisclar d’entusiasme! I això,
al meu parer, explica dues coses
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 53