El Procés número 3 logos

que el teatre és participació a tots
nivells, i no autoritarisme per part
d’un director que imposa el seu
criteri. El teatre, doncs, serà el
resultat d’aquests col·lectiu de
gent que fa l’espectacle, i el paper
del director és semblant al que
exerceix un director d’orquestra,
coordinant i ajuntant les diferents
sensibilitats i aportacions dels actors.
Per Joaquim Benite caldria
cercar les persones adequades per
a cada tema o llengua, i sempre
partir de l’original. Per tant, el
primordial, una vegada es té l’equip
idoni, suposant que això sigui
possible, sempre serà el text. I
l’actor, per raons ètiques, ha de
saber el que està fent, comprendre’n
el significat; per això la gran
importància que atorgava el director
al treball previ de taula. La
diversió veritable, raonava Joaquim
Benite, ve de seguida, quan
els actors passen per un estadi
molt caòtic, i s’amunteguen les
propostes que van sorgint, sense
obviar que d’aquesta manera es va
perfilant el camí a seguir. És a
partir d’aquest moment que apareix
la disciplina en la interpretació
i la gestualitat, on l’important
és que l’actor sàpiga molt bé per
què fa una cosa i no una altra. Els
moviments definitius, en canvi,
sembla que sorgien molt cap al
final, gairebé quan s’acostava el
dia de l’estrena. Evidentment és
un procés llarg, sens dubte, però
el resultat del qual acaba mereixent
la pena. No es tracta, doncs,
d’un teatre on domini la improvisació,
sinó tot el contrari, el
màxim rigor. Josep Pla afirmava
que el teatre era el procediment
artístic més realista que hi havia,
perquè és l’art que permet dir les
coses d’una manera més completa,
matisada i viva. Si això és veritat,
se li pot negar el temps necessari
per brullar?
Busco semblances o paral·lelismes
d’una figura contemporània
que hagi significat per al teatre
català el que pugui significar Joaquim
Benite per al teatre portuguès,
i només se m’acut un nom,
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
el de l’absent Fabià Puigserver, i
això, em sembla, és força preocupant.
Estem desemparats?
Ponts
Una mica seguint els festivals de
teatre és fàcil adonar-se com es
giren l’esquena dos països de sonoritats
tan semblants. Aquí donem
l’esquena a Portugal i mirem
sempre cap Europa, especialment
França, Alemanya o Anglaterra,
darrerament potser girem una
mica l’ull guerxo cap l’Amèrica
del Sud, especialment a l’Argentina,
gràcies a festivals com el de
Cadis, el FIT, que és la porta d’entrada
del teatre llatinoamericà a
Europa. A Portugal passen de llarg
de Catalunya, just pel damunt, i,
en tot cas, pesquen alguna peça
en les aigües de l’Imperio español.
S’aferren especialment, com nosaltres,
a França, Alemanya, Itàlia...
En els últims anys només tres
produccions catalanes s’han vist al
Festival de Almada: una producció
del Malic, La calle del infierno,
d’Antonio Onetti, amb Manel Barceló
(2003); Retablo de las maravillas,
producció del Lliure i els Joglars
(2004), i Living Costa Brava, de
Cascai Teatre i el gran Marcel
Tomàs. Em consta que en Pep Tosar
hi va representar la seva sensacional
Sa història des senyor
Sommer, però fora del festival. No
és hora de construir un pont entre
els nostres festivals més rellevants
i els portuguesos? Em refereixo al
Grec, per exemple, al Temporada
Alta, a la Fira Mediterrània de
Manresa, la Mostra d’Igualada o la
Fira de Tàrrega, festivals que poden
importar espectacles de gran
nivell i alhora exportar produccions
pròpies al Festival de Almada,
al FITEI de Porto, etc. Penso
que seria la mar de factible acollir
un espectacle impactant com Enquanto
Vivermos de Pedro Gil, i
expedir, per contra, el meravellós
El principi d’Arquímedes de Josep
M. Mestres o l’indescriptible Insomni
de Xavier Bobés, per posar
uns exemples. No és hora d’enriquir-nos
respectivament?
Que tot això és cert podrem
comprovar-ho i explicar-ho l’any
vinent, juliol del 2013, tot celebrant
el trentè aniversari d’aquest
meravellós i admirable Festival de
Teatro de Almada. Hi trobarem a
faltar, per primera vegada, la figura
cabdal de Joaquim Benite, però
no pas la seva ànima i el seu esperit,
que sempre ho impregnaran
tot. Potser la mort és la prova
exacta que som éssers passadors i
ridículs, però hi ha llegats inextingibles,
fets d’un compàs lluminós
capaç de mesurar les ombres futures.
Tocarà sobreviure a la
imatge inerme del record, que
sens dubte omplirà, davant la buidor
d’un present excepcionalment
dolorós, la vida dels que restem a
l’empara d’algun sentit. Celebració
i memòria, que no quedi en una
ocasió perduda: Festival de Teatro
de Almada, juliol del 2013.
* La revista El Procés va rebre
aquesta nota el dia 5 de desembre
de 2012. Des d’aquí el nostre sincer
i modest homenatge.
O encenador Joaquim Benite,
director do Teatro Municipal de
Almada e do Festival de Almada,
faleceu esta noite, na sequência
de complicações respiratórias
motivadas por uma
pneumonia. O fundador da
Companhia de Teatro de Almada
preparava a estreia absoluta
em Portugal de Timão de Atenas,
de Shakespeare, que representaria
o seu regresso à actividade
após um período de ausência
dos palcos por motivo de
doença. O País perde assim um
dos seus mais prestigiados encenadores,
ligado ao movimento
de renovação do Teatro português
no período que antecedeu
e que se seguiu à Revolução
de 1974.
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 57