El Procés número 3 logos

el mite, però rarament figuren
entre els que encapçalen les recaptacions
i s’eternitzen a la cartellera.
Deia el mateix Sondheim ja
fa un parell de dècades: “Al llarg
dels anys, el meu treball ha estat
considerat en moltes ocasions
com a fred. Però és que crec que
hi ha gent que tendeix a confondre
el sentimentalisme amb el
sentiment, i la passió amb el sentimentalisme.
Allò que és sentimental
s’assenta més fàcilment a
l’oïda de l’espectador. Sé que sovint
les coses que escric no resulten
senzilles. Crec també que sóc
cada cop més i més acceptat. Però
algunes vegades el meu treball és
massa inesperat com per sostenir-
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
se de forma ferma en els paràmetres
del teatre comercial.”
Per cert, cal deixar-ho clar: si
alguna vegada us trobeu Sondheim
pel carrer, ni se us acudeixi
dir-li que està fet un gran poeta
pensant que li esteu fent un elogi;
Sondheim no us ho agrairà gens
ni mica. Cal deixar molt clar que
mai, en cap cas, una lletra de
cançó pot ser equiparada a un
poema. Tal com ho veu Sondheim,
ni les lletres més conscientment
poètiques són mai poemes. Els
poemes estan fets per ser llegits,
no pas per ser cantats. Cert: com
ha quedat demostrat en múltiples
ocasions –aquí tenim per exemple
el cas de Schubert– de vegades la
poesia pot ser objecte d’un molt
afortunat tractament musical.
Però tal com ho veu Sondheim,
fins i tot en aquests casos tan feliços
és la música la que es beneficia
de la poesia, molt més del
que la poesia es pugui beneficiar
de la música. És el poema el que,
quan funciona bé la simbiosi, li
transmet a la música la seva estructura.
Per contra, resulta ben
freqüent que la música pugui
arribar a distorsionar no ja només
la cadència i el ritme del poema,
sinó el seu mateix llenguatge, i
obligar a retallar les seves síl·labes
o, al revés, a allargar-les fins a
un punt inintel·ligible. La poesia
no necessita la música. Les lletres
de cançons sí que la necessiten, i
de forma imprescindible. I aquestes
afirmacions del nostre autor
posen en evidència fins a quin
punt, als seus temes, les paraules
formen un entramat íntim amb la
partitura que les acull. Sondheim
renuncia sempre a l’exhibicionisme
musical per tal de servir la
narració. Renuncia a l’èpica
melòdica per tal de situar-se sempre
al servei del que volen transmetre
les paraules. La música es
fa així teatre pur. Però qui cregui
(alguns crítics han apuntat de vegades
en aquesta direcció) que les
seves resolucions musicals es situen
per sota de la seva qualitat
com a lletrista, és senzillament
que no ha entès la clau del seu
mètode de treball. A aquests crítics,
en qualsevol cas, caldria recomanar-los
una audició atenta de
les millors versions instrumental
per a jazz de la música de Sondheim.
Podran comprovar fàcilment
fins a quin punt, encara que
les paraules no sonin, es poden
escoltar, perquè la música transmet
del tot la temperatura emocional
del que deien.
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 71