El Procés número 3 logos

REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
Presències invisibles a Kassel
Joaquim Cantalozella
Aquest passat estiu va tenir lloc la
tretzena edició de la Documenta
de Kassel, un dels esdeveniments
artístics més rellevants d’Europa.
Organitzada cada cinc anys des de
1955, l’exposició aplega un nombre
considerable d’artistes, vius i
morts, de tot el món. En les dues
últimes edicions hi han participat
diferents creadors catalans; noms
com Salvador Dalí, Ferran Adrià,
Albert Serra o Enrique Vila-Matas
han estat els ambaixadors de la
nostra cultura al centre d’Alemanya.
Tots ells són prou diferents
com per donar mostres de la
pluralitat creativa del nostre país.
Tot i així, hi ha alguns aspectes
que permeten establir relacions
entre Ferran Adrià i Albert Serra;
les curioses similituds entre les
dues personalitats catalanes més
mediàtiques de la temporada 2007
i 2012 apunten a alguns dels aspectes
més controvertits del debat
artístic.
La primera semblança és la
menys important, i fins i tot es
podria dir anecdòtica. L’interès
rau en la problemàtica que gira
entorn dels límits d’allò que s’entén
per art. L’un, cuiner de professió,
i l’altre, cineasta, han ocupat
uns dels llocs més cobejats
pels artistes visuals. Naturalment,
Albert Serra seria el menys sospitós
d’usurpar aquesta tribuna, si
no fos pels constants atacs i improperis
que habitualment deixa
anar en les seves conferències,
xerrades o entrevistes, dedicats
tots ells a l’escena artística actual,
que anomena postmoderna. D’alguna
manera, sentint-lo es pot
arribar a la conclusió que ell mateix
es veu com un intrús, algú
que aprofita la seva situació per
convertir-se en una mena de virus
dissenyat per atacar un organisme
des del seu interior. Com que no
vull entrar en polèmiques estèrils,
deixaré de banda l’anàlisi de tot
allò que podria referir-se a una
problable impostura de la seva
actitud; de si és una provocació
deliberada que imita la dialèctica
destructora dels manifests avantguardistes
de començaments del s.
XX, o bé si, senzillament, és una
actitud situada a la contra al més
pur estil reaccionari. Abans de
continuar voldria advertir que no
es llegeixi tot això com una crítica
soterrada del seu cinema, ja que
considero l’obra d’Albert Serra
més que interessant i sobradament
innovadora. De tot plegat
quedem-nos amb el fet que ell no
encarna la figura ortodoxa de l’artista
contemporani, de la mateixa
manera que tampoc ho va fer Ferran
Adrià amb seva proposta per
a la Documenta 12: la polèmica
entre cuina i art va fer córrer
mars de tinta i va posar en qüestió
la possibilitat del cuiner com a
artista contemporani −les hemeroteques
són plenes d’evidències. No
és la intenció d’aquest text esbrinar
les essències de l’art, ni tampoc
la de definir els seus límits,
tan sols constatar una semblança
Kassel HBF (2012). Fotografia de Marta Negre
o proximitat entre els dos creadors.
Molt més interessant és el que
succeeix amb la segona coincidència,
ja que remet a un dels
corrents més incisius de l’art actual,
aquell que té a veure amb les
qüestions que giren entorn de la
visibilitat. Materialitzar una idea o
un concepte és el principal repte
de tot artista; això, però, molts
cops comporta problemàtiques
estètiques difícils de superar. Per
un costat, hi ha les propostes, escultures
o accions que tot i haver
estat realitzades i tenir una objectualització
concreta no es poden
veure, queden ocultes a l’espectador.
L’altra part del debat, també
molt suculenta, és la que gira entorn
de la possibilitat de conferir
visibilitat a allò no visible; per
aclarir-nos i com a exemple momentani
parlarem de la representació
de Déu. Les pugnes per
aconseguir la seva imatge, o si
més no apropar-s’hi, s’han succeït
al llarg dels segles, han produït
quantitats ingents de pintures i
han provocat discussions èpiques
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 58