El Procés número 3 logos

REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
No totes les formes grotesques eren horribles. N’hi
havia de divertides, algunes gairebé eren boniques, i
una en concret, una dona molt deformada, va fer
que el vell se sentís ferit pel seu aspecte. Quan li
passà pel davant, ell va emetre un so com el gemec
d’un gosset. Si haguéssiu entrat a la cambra hauríeu
dit que el vell acabava de tenir un malson o que
potser tenia mal de panxa.
Durant una hora, aquella processó de figures
grotesques desfilà als ulls del vell, i aleshores, tot i
que quan ho feia li dolia, s’arrossegà per baixar del
llit i es posà a escriure. Algunes de les figures
grotesques li havien deixat una empremta profunda
a la ment i les volia descriure.
Treballà a l’escriptori durant una hora. A la fi va
escriure un llibre que anomenà El llibre del grotesc.
Mai no va ser publicat, però jo el vaig arribar a
veure en una ocasió i em va quedar gravat amb una
impressió inesborrable. El llibre tenia una idea
central que és molt estranya i que no he oblidat mai.
Gràcies al fet de recordar-la he arribat a
comprendre molta gent i moltes coses que abans era
incapaç de comprendre. La idea era complexa però
una manera simple de definir-la faria més o menys
així:
En el principi, quan el món era jove, hi havia
moltes idees però no n’hi havia cap que fos una
veritat. Era l’home qui es feia la veritat i cada veritat
era formada per una gran quantitat d’idees vagues.
Per tot el món hi havia veritats i totes les veritats
eren bellíssimes.
Al seu llibre, el vell havia fet una llista amb
centenars de veritats. Ara no intentaré pas dir-vos-les
totes. Hi havia la veritat de la virginitat i la veritat de
L’INTRUSISME per Eduard Márquez
la passió, la veritat de la riquesa i la de la pobresa,
de la frugalitat i del malbaratament, del descuit i de
l’abandó. Les veritats es comptaven per centenars i
centenars i totes eren molt belles.
I llavors va començar a arribar la gent. Cadascú
apareixia i arrabassava una de les veritats, i alguns
que eren força fornits n’arrabassaven una dotzena.
El que feia grotesca la gent eren les veritats. El vell
tenia una teoria força desenvolupada respecte de tot
això. Creia que en el moment en què algú
arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i
l’anomenava la seva veritat, i intentava de viure la
vida d’acord amb ella, aleshores esdevenia grotesc i
la veritat que abraçava es convertia en una falsedat.
Ja comprendreu que el vell, que s’havia passat la
vida escrivint i que era ple de paraules, va escriure
centenars de pàgines sobre tot això. La qüestió
esdevenia tan important per al seu pensament que
ell mateix va estar a punt de convertir-se en una
figura grotesca. Suposo que no s’hi va convertir per
la mateixa raó per la qual mai no va publicar el
llibre. El que va salvar el vell va ser aquella cosa jove
que duia a dins.
Pel que fa al fuster vell que va aixecar el llit de
l’escriptor, només l’he mencionat perquè, com tants
d’altres que són anomenats gent vulgar, esdevingué,
d’entre totes les figures grotesques del llibre de
l’escriptor, la cosa més pròxima al que podem
descriure com entenedor i amable.
Cantants que escriuen novel·les. Futbolistes que exerceixen d’actors de doblatge. Humoristes que pinten.
Per posar només tres exemples. És curiós que, cada vegada amb menys escrúpols, es menystingui
alegrement aquell consell tan savi de “zapatero a tus zapatos”, que en català normatiu seria “què sap el gat
de fer culleres, si mai no ha estat cullerer?”. Què passaria si, en un ambulatori o en un judici, haguéssim de
deixar la nostra salut o els nostres interessos en mans d’algú sense la formació necessària? Segur que ho
trobaríem una manca de consideració o de professionalitat. Però, pel que sembla, hi ha disciplines que són
menys dignes de respecte que altres. De manera que, especialment en l’àmbit artístic, tothom es veu amb
cor de fer de tot. I amb això no vull dir que no sigui possible ampliar els nostres interessos o, fins i tot,
canviar d’ofici, sinó que, prèviament, cal plantejar-se uns requisits mínims, que, en el cas de la literatura,
passen, per força, per conèixer a fons la tradició, aprendre els rudiments lingüístics i formals de l’art
d’escriure i treballar de valent per perfeccionar-los i dominar-los. Requisits que, ben segur, es poden
extrapolar a la feina dels cantants o dels pintors. Per tant, humilitat i ganes d’aprendre, que fer sabates o
culleres és més difícil del que sembla.
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 39