El Procés número 3 logos

en paraules textuals seves, implicava
sentir-se sovint tractat com si
fos una deixalla; una deixalla escridassada
i maltractada. Però,
també, ser objecte d’un constant
assetjament afectiu i físic; Sondheim
ha arribat a parlar d’aquesta
necessitat de proximitat en termes
angoixants. Tan dura, i tan impossible
de recompondre, va arribar
a ser la relació amb la mare que,
quan aquesta va morir l’any 1992
mentre el mestre es trobava realitzant
una de les seves habituals
visites a Londres, Sondheim no va
fer el més petit esforç per comprar
un bitllet de tornada, i va
decidir no assistir al funeral.
Sondheim, de fet, sempre ha considerat
que la seva va ser una
infància solitària i plena de carències
emocionals, tant abans com
després del divorci dels pares. I
fins i tot ha arribat ha definir-se
com: “Allò que la gent anomena
un nen institucionalitzat, en el
sentit en què es parla d’aquell nen
que no té contacte amb cap mena
de família. Tu et trobes en un entorn
gairebé luxós que et proveeix
de tot, si exceptues el contacte
humà. No hi ha germans, ni germanes,
ni pares, però sí que vas
molt ben alimentat, i tens amics
amb qui jugar, i un llit calent.”
Com a conseqüència del divorci,
la mare va fixar la seva residència
en una granja de la població de
Doylestown, a Pennsylvania. I
Stephen va ser matriculat a la
George School. Va ser en aquest
prestigiós centre, al qual, per cert,
va dedicar el seu primer musical
escolar (By George), on Sondheim
va conèixer James Hammerstein,
el fill del llegendari Oscar Hammerstein
II. Hammerstein II ja
tenia acumulada a les seves espatlles
una molt brillant trajectòria
com a lletrista plena de
grans èxits; són seves, per exemple,
les lletres de Show Boat, un espectacle
estrenat el 1927 que cal
considerar com a veritable precursor
del musical narratiu amb
estructura dramàtica. Però quan
l’adolescent Sondheim es va con-
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
vertir en convidat habitual a la
sempre animada mansió familiar
del seu amic –una mansió que
representava tot allò que el noi no
havia trobat mai a la seva pròpia
llar– Hammerstein II es trobava
ficat en la que acabaria sent la
col·laboració artística més important
de la seva carrera, i del teatre
musical del seu moment. Hammerstein
II i el músic Richard
Rodgers havien format el tàndem
creatiu que el 1943 va revolucionar
Broadway amb l’estrena de
Oklahoma!, un clàssic instantani
que, vist amb ulls actuals, pot
semblar un espectacle d’estructura
tradicional, però que en el seu
moment va contribuir a trencar
un bon grapat de tòpics. Començant
per una cosa tan aparentment
simple però tan inesperada
com el fet que l’obra s’iniciés
amb una veu situada encara fora
de la vista de l’espectador, cantant
a cappella la cançó “Oh, what a
beautiful morning!” I continuant
per la inclusió a l’espectacle d’un
ballet de més de quinze minuts de
durada que s’utilitzava per visualitzar
coreogràficament els conflictes
dramàtics del triangle protagonista.
Sondheim encara no
formava part del clan Hammerstein
quan Oklahoma! havia arribat
als escenaris. Però sí (i de quina
manera!) quan la parella creativa
va tenir llest el seu següent espectacle,
Carousel, la seva adaptació
de la molt popular obra teatral
Liliom, de l’escriptor Ferenc Mólnar;
un musical encara més arriscat
i innovador que l’anterior, i,
sens dubte, el millor de tota la
trajectòria dels creadors de South
Pacific, The king and I o The
Sound of Music. Sondheim tenia
quinze anys quan va assistir embadalit,
amb llàgrimes als ulls i en
companyia de la seva nova millor
amiga, Mary Rodgers (filla del
compositor de l’obra, i tan emocionada
pel que estava veient com
ell mateix), a la representació de
la primera prèvia de Carousel. I
des de llavors no ha deixat mai de
proclamar el seu deute pel que
continua sent el seu segon musical
preferit: la primera plaça, l’ocupa
la sensacional òpera negra
de George Gershwin Porgy and
Bess.
Posats a buscar afinitats psicològiques,
cal recordar aquí el
molt significatiu diàleg/entrevista
que el prestigiós crític de The New
York Times Frank Rich va mantenir
a la llar de Sondheim quan el
compositor acabava de complir
setanta anys. Una conversa, d’altra
banda, ben reveladora de la dicotomia
comunicativa de l’entrevistat,
capaç alhora d’exposar a la
llum racons íntims sobre els quals,
en altres temps, probablement
hauria mantingut un silenci
hermètic (Sondheim s’ha passat
bona part de la vida ficat en armaris
sexuals i emocionals), i de
rebaixar acte seguit la veritable
dimensió del que acabava de dir.
Estimulat per la conversa amb
Rich, Sondheim assenyalava que
potser una part important de l’atracció
que sentia per aquesta
obra tenia a veure amb el caràcter
del seu protagonista Billy, “un solitari
incomprès; un personatge que
ens convida a preguntar-nos sobre
quina és l’herència que rebem
dels nostres pares”. Però acte seguit
el Sondheim més cínic,
aquest que de forma tan intel·ligent
ensenya constantment el nas
als seus textos, feia acte de
presència i li replicava al Sondheim
introspectiu: “Però tot això no
deixa de ser psicologia barata!”
Del que no hi ha cap dubte és
que Billy, si més no, va deixar
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 65