El Procés número 3 logos

aquest llibre poden ser considerades
com a definitives. Això, fins
que torni a canviar d’opinió”. I
aquí es fa inevitable pensar en el
mestre de la pintura puntillista
George Seurat, que protagonitza
el ja esmentat Sunday in the park
with George, l’espectacle que li va
proporcionar a Sondheim el Premi
Pulitzer. I també aquell en què
ha reflexionat d’una forma més
directa al voltant de l’art, i del
treball associat a la creació artística.
Aquest Seurat totalment fictici,
que a vegades sembla actuar com
ho faria un alter ego sempre a la
recerca d’un obsessiu control total
de la seva obra, es retroba gairebé
cap el final del primer acte amb
l’amor perdut de la seva vida, la
seva antiga model Dot. I és ella
qui, a l’extraordinari tema “Move
on”, li dóna la clau per sortir del
seu bloqueig creatiu, que és també
del tot un bloqueig vital: “Deixa
de preocupar-te per saber si la
teva és una visió nova. Deixa que
siguin el altres els que ho decideixin;
habitualment, així ho fan. Del
que es tracta és de seguir en moviment.
De mirar el que has fet, i
després, el que vols fer. No pas el
que ets, sinó el que voldries ser...”.
Esperonat per aquestes paraules,
George inicia el memorable tema
“Sunday” tot tornant a esmentar
els postulats bàsics a partir dels
quals defineix el seu art, i que no
són altres que la recerca de
REVISTA CONTRACULTURAL A L’ABAST DE BEN POCS
“disseny, tensió, composició, balanç,
llum”. Com és fàcil de comprovar,
aquest Seurat teatralitzat,
com el mateix Sondheim, no és
pas aparentment un creador donat
a deixar-se arrossegar per la
disbauxa creativa de qui només
espera la visita de les muses, sinó
més aviat un artista d’aquells que
busquen trobar la bellesa del seu
art tot servint-se del control i
l’ordre. Per alguna cosa, Sondheim
ha declarat en alguna ocasió
que, si no s’hagués dedicat a ser
compositor i lletrista de teatre
musical, el que més li hauria
agradat hauria estat ser un matemàtic
capaç de desxifrar el teorema
de Fermat abans que el mateix
Fermat hagués nascut. I per
alguna cosa, i canviant de registre,
la gran passió frívola i alternativa
de Sondheim ha sigut sempre la
dels jocs de paraules, els jocs de
rol en totes les seves variants (fins
i tot el seu únic guió cinematogràfic,
el de la pel·lícula La fi de
Sheila, estava construït com una
mena d’intriga a l’estil Agatha
Christie inspirada en aquesta mena
de jocs) i els mots encreuats.
Prou brillants com per deixar bona
constància del seu enginy i el
seu sofisticat sentit de l’humor.
Prou encobridors, com per no
deixar entreveure excessives
petjades del món personal que,
per contra, sí que resulta relativament
fàcil d’intuir llegint entre
línies, i entre lletra i lletra de les
seves cançons. De fet, i després
d’haver obtingut les millors crítiques
de la seva carrera amb
Sweeney Todd, i, tot seguit, el
fracàs més dolorós amb Merrily
We Roll Along (un espectacle que
semblava condemnat a l’èxit popular,
ple de melodies que evocaven
l’esperit del Broadway més
contagiós, i protagonitzat per un
repartiment molt jove susceptible
de connectar amb una nova generació
d’espectadors) Sondheim es
va plantejar molt seriosament la
possibilitat de deixar d’exposar-se
a les marquesines dels teatres, i
dedicar-se per complet a la seva
ocasional i lucrativa feina de
creador dels mots encreuats que
publica The New York Times.
Tornant al Seurat teatral de Sunday...,
tot just el pintor ha repassat
els seus principis creatius gairebé
com si fossin el seu mantra personal,
apareix a l’escenari el llenç
en blanc del qual acabarà sorgint
el seu cèlebre quadre Un dimanche
après-midi a l’île de la Grande
Jatte. I és llavors quan l’obra sembla
ja camí de la seva forma definitiva,
quan Seurat finalitza el tema
amb un revelador “So many
possibilities”..
D’això es tractava. De les possibilitats
que s’obren constantment,
mentre intentem assentar seguretats.
De l’obra que busquem tancar
i fixar de forma definitiva,
però que es resisteix a quedar-se
assentada al seu marc: la recerca
del control i de l’ordre perfecte no
fa altra cosa que evidenciar tota
l’estona la presència latent del
descontrol i el desordre que donaria
lloc a una altra obra. Es tracta
de la lletra i la paraula minuciosament
triades que, passat un cert
temps, es resisteixen a quedar-se
quietes i no poder canviar de significació.
Potser perquè els significants
del personatge que les canta
estan tan oberts al canvi interpretatiu
com les mateixes decisions
creatives del compositor i
lletrista que ha triat aquestes paraules.
Es tracta de l’ambigüitat
DESEMBRE 2012 - NÚM. 3" PÀGINA 69