L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

Sense esperar la resposta del pare, que s’havia quedat en
blanc, em va mirar i em va preguntar:
—¿Et puc dir Filibs?
Vaig riure i vaig respondre amb la mateixa despreocupació:
—Està bé, Filibs.
Ho trobava graciós. L’àrab no disposa del so /p/, i els àrabs, en
general, el substitueixen pel so /b/. El resultat sovint és graciós.
Era l’hora de dinar i vam entrar al mudhif. L’interior era
fosc, feia sensació de frescor i olor de fum. A l’entrada hi
havia un rectangle marcat a terra amb toves. Hi havia brases
i cafeteres de coure de totes les mides. Les més grans, polides
i lluents, eren autèntiques peces de col·leccionista i el símbol
de l’hospitalitat de la casa, mentre que les petites estaven
socarrimades. Eren les que feien servir habitualment per fer
el cafè. Al fons, havien disposat estores i matalassos a terra,
en dues files, al llarg dels dos costats, i coixins de colors llampants
i alegres per recolzar l’esquena i els braços.
En Seiid Jassim va seure, amb les cames creuades, al centre
d’un dels costats. A continuació, el pare va seure a la
dreta d’en Seiid i jo, a la dreta del pare. L’Ahmed, el fill hereu
d’en Seiid, va seure a l’esquerra. Un cop asseguts tots quatre,
la resta dels homes es van anar distribuint a dreta i esquerra
i a la fila del davant, segons la seva escala social dins la tribu.
De sobte va haver-hi un frenesí de servents, que diuen unes
grans safates de coure plenes de menjar. La primera safata,
portada per dos homes, la van situar davant meu i del meu
pare. Era plena fins dalt d’arròs amb un xai rostit sencer a
sobre. La següent la van posar davant d’en Seiid, i, tot seguit,
unes quantes més davant de la resta d’homes. Van tornar amb
altres safates curulles de grans peixos oberts i rostits, plats
· 100 ·
petits amb un pollastre sencer, també rostit, per a cadascun
dels principals convidats, i bols amb un brou espès, vermellós
i greixós per acompanyar l’arròs. No hi havia ni plats individuals
ni coberts. S’havia de menjar amb la mà directament
de les safates compartides. L’espai entre les dues fileres es va
omplir de safates i plates, els servents es van retirar al voltant
del rectangle de brases i tothom esperava el senyal d’en Seiid
per començar a menjar. En Seiid va passar-se la mà per la barbeta,
va dir bismil·là (‘en el nom d’Al·là’) i va dirigir la mà cap
a la muntanya d’arròs mentre mirava al voltant assegurant-se
que tothom estava a punt. Em va enxampar xiuxiuejant-li
alguna cosa al pare. Va retirar la mà i va demanar:
—¿Què vol en Filibs?
—Una cullera —va respondre el pare.
En Seiid va cridar els servents:
—Porteu una cullera.
Els servents es van posar a córrer desesperats, entrant i
sortint per la porta del mudhif. Després d’uns minuts de desconcert,
en Seiid va reclamar:
—¿On és la cullera?
Un dels servents, amb el cap cot, va respondre:
—Seiid, no tenim culleres, aquí.
—Doncs agafeu els maixhuf i busqueu per totes les cases
fins que en trobeu una.
El pare va intentar convèncer en Seiid que no feia falta,
que m’arreglaria amb la mà com tothom, que havia d’aprendre
a menjar com la resta d’homes.
—En Filibs ja és un home i té la seva manera de menjar. Si
vol una cullera, tindrà una cullera.
En Seiid va concloure d’aquesta manera i va canviar el
· 101 ·
P i u s A l i b e k