L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

tema de la conversa. El menjar s’anava refredant i el greix del
brou s’havia convertit en una capa sòlida i lluent, però cap
dels homes es mostrava disgustat o impacient. Al cap de més
de mitja hora, un dels servents va entrar corrent amb una
cullera a la mà. La portava en un gest de triomf, com si hagués
aconseguit un premi valuós. Era una cullera d’alumini,
d’un color gris fosc i plena de forats negres fet per la corrosió.
En Seiid va tornar a fer el senyal. Els homes van començar a
menjar en silenci, però amb voracitat.
Havent dinat, van enretirar les plates i safates amb les restes
de menjar cap al voltant del rectangle de brases i van portar
uns plats fondos individuals de muhal·labi, arròs cuit amb
llet, sucre i canyella, per endolcir la boca, com s’acostuma a
dir a l’Iraq. Era el torn dels servents. Tots van començar a
menjar excepte un parell, que es van aixecar, amb les cafeteres
i les petites tasses de ceràmica sense nanses, per servir el
cafè. Un cafè acabat de torrar amb cardamom, just acabat de
moldre i de coure a les brases. Es posaven davant teu quan
et tocava, t’oferien la tassa amb només unes quantes gotes de
cafè, te’l prenies i retornaves la tassa; te’n servien un altre i
un altre fins que sacsejaves la tassa en senyal que no en volies
més. Era un cafè intens, aromàtic i deliciós. Després, oferien
tabac a tots els presents, indiferentment de la seva edat. No
obrien un paquet i te n’oferien una cigarreta, sinó que obrien
un cartró sencer i posaven un paquet davant de cadascun
dels presents per fumar, si volien, i quedar-se’l. Era tabac anglès
de contraban. Vaig guardar la capsa per donar-la a un
dels meus germans grans.
En Seiid va suggerir al pare de sortir a inspeccionar els
terrenys, coberts d’aigua, que s’havien de mapar i enregistrar
· 102 ·
a nom de les desenes de fills que tenia amb quatre esposes.
Li costava recordar els noms de tots els fills, i sovint no sabia
de quina esposa eren. El fill hereu, l’Ahmed, i altres homes
propers l’ajudaven a recordar-los. Vam començar la marxa
en dos maixhuf. Al primer hi anàvem en Seiid, el pare i jo. Al
segon, l’Ahmed i alguns homes que s’encarregaven de tenir
cura dels instruments topogràfics.
No seguia la conversa que mantenien el pare i en Seiid.
Suposo que parlaven dels terrenys i els plànols. Estava totalment
absort per la màgia d’aquell entorn. La immensitat de
l’aigua tacada per tota mena d’aus, la verdor dels joncs i la
claredat del cel esbossada amb les pinzellades del vol de les
aus. Ens vam endinsar en la zona de joncs per uns passadissos
rectes, oberts tallant els joncs. Hi havia passadissos principals
d’uns nou o deu metres d’amplada i altres de laterals, molt
més estrets, tot formant una mena de xarxa de camins blaus
al voltant de verdes illes quadrades i rectangulars. De tant en
tant se sentia el crit, la salutació o el cant d’algun recol·lector
o recol·lectora de jonc, invisibles entre les extensions de canyes
de quasi dos metres d’alçada.
De tornada, el nostre maixhuf anava al darrere lliscant dolçament
sobre l’aigua. El sol es començava a pondre i una suau
frescor envaïa els aiguamolls i els envoltava en silenci. El blau
de l’aigua i el verd dels joncs es resistien davant l’expansió
dels vermells i taronges del sol, en una majestuosa mostra
d’harmonia. De mica en mica, una familiar sensació de fred
va començar a apoderar-se del meu cos i, just quan vaig emetre
el primer tremolor, la mirada del pare ho va copsar. No se
li escapava res.
—¿Tens fred? —em va preguntar en arameu.
· 103 ·
P i u s A l i b e k