L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

medicaments. Sense saber-ho, ja havia començat la meva feina
com a terapeuta de víctimes de la violència, tasca que he
exercit de manera continuada des d’aleshores.
Vam arribar a la presó quan ja havia caigut la nit. Els guàrdies
van separar els homes de les dones, les quals van ser
conduïdes a un altre recinte. La majoria d’homes —al voltant
de cinquanta— van ser empesos a l’interior de la presó, i a
mi i a set més ens van separar seguint les indicacions d’un
subjecte vestit de civil. El que no sabíem en aquell moment
és que el subjecte que ens va seleccionar era un sinistre personatge,
membre dels serveis secrets. De fet, va ser ell qui
posteriorment va dirigir les sessions de tortura; va ser ell qui
va decidir l’assassinat de molts dels nostres companys. Quan
la lluita i la resistència de molts i moltes va fer possible la
tornada de la democràcia a Xile, aquest subjecte va ser identificat
i actualment compleix condemna. Ens van aïllar en
cel·les diminutes, humides i fredes, on no hi havia res més
que les parets, una petita finestra des de la qual es veia un
pati i una porta reforçada que donava a un corredor. De seguida
ens vam adonar que els vuit seleccionats érem en el
mateix corredor i que podíem comunicar-nos donant copets
a les parets. Quan treien a algú per interrogar-lo sota tortura,
sabíem a qui li tocava pel soroll que feia la porta en obrir-se.
La meva cel·la era la tercera del corredor, i cada vegada que
me’n van treure vaig rebre els ànims dels meus companys.
D’una manera espontània, cada cop que sentíem que les portes
d’una cel·la s’obrien i un de nosaltres passava per davant
de la porta de l’altre, sonaven les veus dels companys donant
forces, ens desitjàvem sort i coratge. Sense haver-ho planificat,
però servint-nos de les nostres capacitats solidàries, es-
· 124 ·
tàvem construint un context del que avui es diu «resiliència».
Segurament, aquesta actitud va jugar un paper important en
la nostra resistència davant la tortura, i explica el fet que la
majoria dels que encara som vius continuem lluitant i treballant
pels nostres ideals de justícia social, tot i la violència
intimidatòria que patim.
Vaig estar aïllat vora dues setmanes, i em van treure per
interrogar-me un parell de cops, sempre de nit.
Com els passa a moltes persones que han viscut experiències
extremes similars, difícilment podria establir un relat
exacte del lloc, de les vegades, els dies i la durada dels interrogatoris
en els quals vaig ser sotmès a tortura. Només guardo
un record gairebé exacte d’alguns detalls, de situacions que,
per a mi, van tenir una rellevància emocional. Les investigacions
sobre la memòria en situacions límit han estudiat
aquest fenomen. Això li pot passar a qualsevol demandant
d’asil i sovint s’utilitza per negar-los la condició de refugiat,
la qual cosa s’esdevé cada vegada amb més freqüència. En el
passat, no calia provar que havies estat víctima de persecució
o que t’havien torturat. Els nous demandants d’asil, gairebé
sempre, han de respondre a interrogatoris policíacs que
tenen com a objectiu el control de la immigració. Aquests
interrogatoris fan que tinguin la sensació que ells són els delinqüents,
no els seus agressors.
En el meu cas, tot i anys de teràpia, encara em costa establir
un ordre cronològic exacte d’aquest període d’aïllament
i de tortura, però sí que guardo nítidament en la meva memòria
situacions carregades d’emoció. Recordo, per exemple,
que en un dels interrogatoris, mentre em torturaven, estant
embenat, no sabia ni quants ni qui eren els que participaven
· 125 ·
J o r g e B a r u d y