L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

sento maltractat, impotent o empipat, les meves memòries
traumàtiques s’obstinen a obrir els ulls de nou.
En el fons, la nostra emigració no és tan diferent de la que
coneixen els milers de nous immigrants que, per tots els mitjans,
intenten arribar avui a Espanya i a altres països coneguts
com la part rica del món. Països que, en bona part, són rics
perquè les seves classes dominants han espoliat els territoris
i els pobles d’origen d’aquests immigrants. Tant la d’ells com
la nostra són migracions forçades. La diferència rau en el tipus
de violència que les va originar i el canvi d’actitud dels governs i
d’una part de la població de les societats d’acollida.
La persecució i la violència de la qual vam ser víctimes
els refugiats llatinoamericans va ser evident i, per tant, més
visible. En canvi, la dels nous immigrants i demandants d’asil
és una violència també terrible i massiva, però les causes i els
responsables són menys perceptibles.
En el cas de les dictadures militars llatinoamericanes, la
barbàrie repressiva va ser comesa sota la direcció de generals
covards i lladres que l’opinió pública internacional ràpidament
va identificar i repudiar: «un Pinochet» a Xile, «un
Videla» a l’Argentina, «un Banzer» a Bolívia… Això va passar
perquè el govern dels Estats Units així ho va disposar, i
els governs europeus no van fer res ni per impedir-ho ni per
combatre-ho. Però tot plegat va restar a l’ombra.
La dimensió que va arribar a tenir la desaparició de persones,
la tortura de nens i nenes a Xile o el robatori de fills i
filles de presoners a l’Argentina per lliurar-los en adopció a
famílies de militars o adeptes al règim, així com el bandejament
forçat de milers i milers de persones, no es podia negar.
A més, això passava en un moment històric en què a Espanya,
· 138 ·
a Catalunya i a altres llocs del món desenvolupat, existia una
societat civil més desperta, menys alienada, menys confosa i,
per tant, més solidària. Era una època en què els mecanismes
d’opressió imposats per la globalització neoliberal encara no
havien atordit les consciències ni raptat la generositat de les
poblacions europees més sensibles.
La violència que provoca actualment la migració massiva
de milers de persones que arriben a Espanya i a altres països
europeus provinents de l’Àfrica, l’Àsia, l’Orient Mitjà o
l’Amèrica Llatina és profundament estructural i resulta de les
desigualtats cada vegada més insuportables que es donen entre
els habitants dels països rics que ho posseeixen tot i no ho
volen compartir i els pobres, que ho són cada vegada més. És
l’estrall més greu del model econòmic dominant i absolutista,
el de la globalització econòmica neoliberal. Aquest model
només es pot mantenir per mitjà de la més violenta de les
violències, la creada pels contextos de desigualtat imposats
pels poderosos, que controlen els diners i viuen per tenir-ne
sempre. Aquesta violència generalitzada és menys palpable, i
és la que força milions d’éssers humans a resistir per no morir,
a emigrar per evitar els efectes destructius de les guerres, el
canvi climàtic, les malalties i la misèria.
Un altre aspecte que marca la diferència de les nostres experiències
respecte de les dels anomenats nous immigrants és
el fet que la cultura imposada pel model econòmic ha fet que
els pobles europeus i la societat civil siguin més permeables
a la manipulació mediàtica dels amos del poder. L’arribada
massiva d’immigrants planteja altres reptes a la societat civil
europea: es tracta de compartir, d’obrir les fronteres i
conviure amb milers d’éssers semblants en la seva condició
· 139 ·
J o r g e B a r u d y