L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

posava la seva dominació a un país sobirà que se li oposava.
Es tractava d’una invasió, com moltes d’altres al món, que
va provocar un èxode massiu dels albanesos de Kosovo, els
quals, al seu torn, van provocar el consegüent èxode dels serbis
quan van tornar els albanesos. Etcètera.
A banda d’haver de sortir fugint de la desgràcia i patir
per partida doble —per no ser amb els meus pares i el meu
germà en aquells moments difícils i perquè tenia lloc una altra
catàstrofe a la meva pàtria—, no he de dir que sóc sèrbia
perquè la gent de la part pacífica d’Europa no cometi actes de
violència (justificats) en contra meu.
A la tragèdia de les guerres, de l’enfonsament econòmic
i la imposició d’un status quo que garanteixi una llarga noresolució
de conflictes a l’ex-Iugoslàvia, se suma, així, com
a «dany col·lateral», el dany que pateixo diàriament per la
fabricació d’aquesta opinió general sobre els serbis (no pas alguns
criminals de guerra, sinó el poble sencer) com a malvats,
perversos i violents, com el poble més intolerant d’Europa. A
ningú li importa (ni a mi) que les anàlisis serioses hagin desmentit
moltes de les «notícies» en les quals es basa aquesta
visió. Recordo que, quan feia d’intèrpret a Belgrad, vaig anar
a buscar els periodistes de La Vanguardia i l’Avui a l’estació
de tren (era l’única manera possible d’arribar-hi, perquè ja
cap avió, excepte els MiG, sobrevolava el cel de Iugoslàvia)
i se’m van presentar amb armilles antibales, mentre que jo
lluïa l’últim modelet de Mirjana Maric amb les meves sandàlies
de taló d’agulla favorites. Em van confessar, anys després,
que esperaven una dona bigotuda amb un Kalàixnikov i
que no els van deixar publicar bona part del material recollit
als Balcans. Encara avui, qualsevol intent de dir alguna cosa
· 196 ·
una mica positiva sobre els serbis, automàticament és qualificat
de bel·licista i de defensa de crims de guerra. Aquest fet
m’ha causat molt dolor i em segueix fent molta ràbia. Mai no
oblidaré com, contra els bombardejos i la invasió de l’Iraq, a
Catalunya es van manifestar desenes de milers de persones,
mentre que contra els bombardejos de Iugoslàvia, en van sortir
a la plaça Sant Jaume tot just una dotzena. Increïble! Tan
convincent és la història sobre els malvats serbis. D’acord,
no diré mai que sóc d’on sóc… ni al supermercat ni al carrer.
Però, ¿puc almenys dir-ho a la universitat?
Durant els bombardejos de Iugoslàvia del 1999
(l’esdeveniment amb el qual l’OTAN va celebrar el seu
emblemàtic aniversari —50 anys des de la fundació—), un
professor meu, destacat filòsof català els pares del qual havien
mort durant la Guerra Civil, em va ajudar dient-me que
davant la tragèdia d’una guerra, qualsevol ésser humà hauria
de callar i sentir només vergonya de gènere i compassió. Un
altre professor de Barcelona em va mostrar la seva comprensió
explicant-me una història sobre la solidaritat humana. A
Moscou, enmig de la Segona Guerra Mundial i en ple moviment
antifeixista, una dona va amagar a casa seva i va guarir
un soldat alemany ferit. Quan el jove li va preguntar per què
ho havia fet, ja que ell pertanyia al bàndol enemic, ella li va
respondre que tenia un fill de la mateixa edat que lluitava en
territori alemany, i que tenia esperança que hagués caigut en
mans d’alguna dona alemanya capaç de fer el mateix que ella.
Dono les gràcies a tots els que m’han permès de dir que
sóc sèrbia sense pensar malament de mi. Aquest doble trauma,
d’una banda, del naufragi del meu país natal, i de l’altra,
de l’acusació del poble serbi per aquest naufragi (encara que
· 197 ·
M a r i a D j u r d j e v i c h