L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

els bandejats, ja siguin obligats per altres homes o per qualsevol
altra circumstància, viuen com els morts. Els seus cossos
erren buits i solitaris als seus llocs de bandejament, mentre
que les seves ànimes, les seves idees, les seves ambicions i les
seves alegries vaguen pel seu compte per les seves terres natals.
Amb aquest conjunt separat, un conjunt que, per altra
banda, defineix l’ésser humà, l’home es priva d’un espai fix i
propi en la vida i en el món. Flota». (3)
El que cal procurar —entre tots i costi el que costi— en
aquest món actual globalitzat és que l’altre, el refugiat,
l’exiliat, l’immigrant, pugui enfonsar les seves arrels allà on
es trobi per tal de poder viure amb dignitat i equilibri, per tal
d’evitar que floti eternament com ho fem molts…
(3) Inongo-vi-Makomè [et. al.]; De promisión. «Carta a Emeno», d’Inongo-vi-
Makomè. Las Palmas de Gran Canaria: Ed. Puentepalo, col. Oceánidas.
· 88 ·
Recordant Hatim At-Taai
[Pius Alibek (Ankawa, Iraq).
Restaurador i traductor,
entre altres autors, de Mercè
Rodoreda, del poeta iraquià
Saadi Yosuf (Reduccions, revista
de poesia publicada per Eumo,
Vic, 1992) i d’Alaa Aswani
(L’edifici Iaqubian, Edicions de
1984, Barcelona, 2007). Viu
a Barcelona des de 1981.]
P i u s A l i b e k
· 89 ·
Hatim (s. VI dC) era un
dels nobles àrabs cristians
que vivien entre el desert
d’Aràbia i el desert de Síria.
Cavaller i poeta, és el símbol
de l’hospitalitat en la tradició
àrab. La història explica
que la seva fama va arribar
a un príncep bizantí que,
dubtant de la veracitat de
la llegendària hospitalitat
de Hatim, va enviar un dels
seus oficials per posar-lo a
prova. L’oficial, després d’un
llarg viatge, va arribar als
assentaments de la tribu de
Hatim cap al migdia. Hatim
el va rebre i, com manaven
les lleis del desert, el va convidar
a beure i descansar a
l’ombra mentre li prepara