L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses
L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses
L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
aquí per entrar al programa, perquè era aquí on començava<br />
l’acollida <strong>de</strong>l programa <strong>de</strong> ciutats refugi.<br />
L<strong>la</strong>vors, Albània estava sumida en el caos i <strong>la</strong> violència. Jo<br />
tenia un visat francès, <strong>la</strong> invitació i tot el necessari per viatjar,<br />
però no podia sortir perquè l’aeroport internacional, l’únic<br />
aeroport, estava tancat. Tampoc hi havia vaixells per sortir<br />
i s’estava realitzant una evacuació d’estrangers amb l’ajuda<br />
d’helicòpters <strong>de</strong>ls exèrcits nord-americà, francès, italià i alemany.<br />
Ells s’enduien tots els estrangers. Mentrestant, bona<br />
part <strong>de</strong>ls meus compatriotes albanesos pujaven a vaixells <strong>de</strong><br />
càrrega, i <strong>de</strong>senes <strong>de</strong> milers marxaven a Itàlia.<br />
Jo vaig sortir <strong>de</strong>l país el 27 <strong>de</strong> març. El segon dia <strong>de</strong>sprés<br />
<strong>de</strong> l’obertura <strong>de</strong> l’aeroport, vaig passar <strong>la</strong> nit a Roma i<br />
l’en<strong>de</strong>mà vaig continuar el viatge. Era un privilegiat, en comparació<br />
<strong>de</strong>ls altres. El mateix dia 28, quan jo viatjava a<br />
Estrasburg, un vaixell, un buc <strong>de</strong> guerra <strong>de</strong> <strong>la</strong> marina italiana,<br />
va copejar un vaixell d’albanesos que fugien en plena<br />
<strong>de</strong>sesperació. Al vaixell no només viatjaven homes, també hi<br />
havia dones i nens. Després, es va celebrar un judici i el govern<br />
italià va haver <strong>de</strong> pagar milions d’euros com a in<strong>de</strong>mnització<br />
a les famílies. Però resulta que l’acte va ser intencionat.<br />
Van enfonsar a propòsit aquest vaixell en el qual viatjaven<br />
vuitanta-set persones. L<strong>la</strong>vors, quan va ocórrer allò, i jo em<br />
trobava en una situació ben diferent, ¿com puc…? Em pesa<br />
una mica, això, perquè per a mi, <strong>la</strong> condició <strong>de</strong> refugiat —i<br />
pot ser que es tracti d’un judici subjectiu—, porta una càrrega<br />
<strong>de</strong> patiment…<br />
Una altra cosa que em provoca malestar és <strong>la</strong> percepció<br />
que hi ha <strong>de</strong>ls refugiats quan arriben aquí: no com a persones,<br />
sinó com una multitud. La imatge que en queda no és <strong>la</strong><br />
· 42 ·<br />
<strong>de</strong> persones individuals, amb rostre, amb noms, amb paraules,<br />
sinó <strong>la</strong> <strong>de</strong> grups <strong>de</strong> gent, perquè arriben així. No sé en<br />
quina mesura <strong>la</strong> culpa és <strong>de</strong>ls mitjans <strong>de</strong> comunicació. Ara,<br />
els mitjans estan intentant mostrar tot tipus <strong>de</strong> gent que ha<br />
arribat aquí… El que vull dir és que a <strong>la</strong> ment hi queda <strong>la</strong><br />
imatge <strong>de</strong> grup, i <strong>la</strong> televisió és un mitjà que crea, que accentua,<br />
que amplifica <strong>la</strong> llunyania, si <strong>la</strong> llunyania existeix. Quan<br />
no hi ha una història contada al darrere, <strong>la</strong> so<strong>la</strong> imatge és<br />
una mica com una pel·lícu<strong>la</strong>… Si es tractés, per exemple, <strong>de</strong><br />
qüestions re<strong>la</strong>ciona<strong>de</strong>s amb el tema <strong>de</strong>ls menors, si es tractés<br />
d’espanyols o d’europeus amb els quals és més fàcil que es<br />
generi empatia, és diferent, perquè <strong>la</strong> imatge està posada dins<br />
una narrativa preexistent.<br />
Agafem el cas <strong>de</strong> <strong>la</strong> guerra <strong>de</strong> l’Iraq, que no és un tema <strong>de</strong><br />
refugiats, però que ajuda, mutatis mutandis, a comprendre el<br />
que vull dir. El cas <strong>de</strong>ls dos espanyols que van ser morts allí.<br />
Hi ha una història, hi ha persones, hi ha cadàvers i, també,<br />
en menor grau, passa així amb els europeus que són agafats<br />
com a ostatges i assassinats pels is<strong>la</strong>mistes. En canvi, per a<br />
les <strong>de</strong>senes d’iraquians que moren diàriament… Hi ha una<br />
emoció fugaç, perquè no hi ha una història, no hi ha paraules<br />
al darrere. És una altra història, quelcom que ens resulta aliè.<br />
Encara vivim en un parroquialisme <strong>de</strong> nacions. Encara som<br />
lluny <strong>de</strong>l cosmopolitisme.<br />
Finalment, m’agradaria esmentar que aquí, en aquest país,<br />
a l’Estat espanyol, s’han fet molts progressos per a l’acollida<br />
<strong>de</strong>ls estrangers. Jo no vull fer gaire distinció entre <strong>la</strong> immigració<br />
en general i els refugiats, que vénen fugint <strong>de</strong> guerres,<br />
d’una persecució política o el que sigui. Segons el meu judici,<br />
el problema, <strong>de</strong>s d’un punt <strong>de</strong> vista humanitari, és bàsicament<br />
· 43 ·<br />
c o l · l o q u i