L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

aquí per entrar al programa, perquè era aquí on començava
l’acollida del programa de ciutats refugi.
Llavors, Albània estava sumida en el caos i la violència. Jo
tenia un visat francès, la invitació i tot el necessari per viatjar,
però no podia sortir perquè l’aeroport internacional, l’únic
aeroport, estava tancat. Tampoc hi havia vaixells per sortir
i s’estava realitzant una evacuació d’estrangers amb l’ajuda
d’helicòpters dels exèrcits nord-americà, francès, italià i alemany.
Ells s’enduien tots els estrangers. Mentrestant, bona
part dels meus compatriotes albanesos pujaven a vaixells de
càrrega, i desenes de milers marxaven a Itàlia.
Jo vaig sortir del país el 27 de març. El segon dia després
de l’obertura de l’aeroport, vaig passar la nit a Roma i
l’endemà vaig continuar el viatge. Era un privilegiat, en comparació
dels altres. El mateix dia 28, quan jo viatjava a
Estrasburg, un vaixell, un buc de guerra de la marina italiana,
va copejar un vaixell d’albanesos que fugien en plena
desesperació. Al vaixell no només viatjaven homes, també hi
havia dones i nens. Després, es va celebrar un judici i el govern
italià va haver de pagar milions d’euros com a indemnització
a les famílies. Però resulta que l’acte va ser intencionat.
Van enfonsar a propòsit aquest vaixell en el qual viatjaven
vuitanta-set persones. Llavors, quan va ocórrer allò, i jo em
trobava en una situació ben diferent, ¿com puc…? Em pesa
una mica, això, perquè per a mi, la condició de refugiat —i
pot ser que es tracti d’un judici subjectiu—, porta una càrrega
de patiment…
Una altra cosa que em provoca malestar és la percepció
que hi ha dels refugiats quan arriben aquí: no com a persones,
sinó com una multitud. La imatge que en queda no és la
· 42 ·
de persones individuals, amb rostre, amb noms, amb paraules,
sinó la de grups de gent, perquè arriben així. No sé en
quina mesura la culpa és dels mitjans de comunicació. Ara,
els mitjans estan intentant mostrar tot tipus de gent que ha
arribat aquí… El que vull dir és que a la ment hi queda la
imatge de grup, i la televisió és un mitjà que crea, que accentua,
que amplifica la llunyania, si la llunyania existeix. Quan
no hi ha una història contada al darrere, la sola imatge és
una mica com una pel·lícula… Si es tractés, per exemple, de
qüestions relacionades amb el tema dels menors, si es tractés
d’espanyols o d’europeus amb els quals és més fàcil que es
generi empatia, és diferent, perquè la imatge està posada dins
una narrativa preexistent.
Agafem el cas de la guerra de l’Iraq, que no és un tema de
refugiats, però que ajuda, mutatis mutandis, a comprendre el
que vull dir. El cas dels dos espanyols que van ser morts allí.
Hi ha una història, hi ha persones, hi ha cadàvers i, també,
en menor grau, passa així amb els europeus que són agafats
com a ostatges i assassinats pels islamistes. En canvi, per a
les desenes d’iraquians que moren diàriament… Hi ha una
emoció fugaç, perquè no hi ha una història, no hi ha paraules
al darrere. És una altra història, quelcom que ens resulta aliè.
Encara vivim en un parroquialisme de nacions. Encara som
lluny del cosmopolitisme.
Finalment, m’agradaria esmentar que aquí, en aquest país,
a l’Estat espanyol, s’han fet molts progressos per a l’acollida
dels estrangers. Jo no vull fer gaire distinció entre la immigració
en general i els refugiats, que vénen fugint de guerres,
d’una persecució política o el que sigui. Segons el meu judici,
el problema, des d’un punt de vista humanitari, és bàsicament
· 43 ·
c o l · l o q u i