L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

econòmics són ja… vénen a onades, ¿no?». Bé, jo voldria
fer una pregunta, així, a l’aire: ¿qui és qui marca realment
la diferència entre la desgràcia causada per alguna guerra o
per alguna persecució i la desgràcia causada per un conveni
entre una multinacional i els líders autòctons d’una zona determinada,
per exemple, per la desforestació d’una zona ics i
obliguen a desplaçar la gent que viu en aquella zona? Jo crec
que això és un cas d’hostilitat i que no cal que hi hagi guerres
i canons per obligar la gent a desplaçar-se o a refugiar-se.
En el meu cas, com en el cas de cinc milions de palestins,
jo vaig néixer refugiat, o sigui, no vaig esdevenir refugiat:
jo vaig néixer refugiat. Vaig néixer l’any 1951 i el meu
pare ja s’havia refugiat tres anys enrere… Es va refugiar l’any
1948 amb tota la quitxalla de palestins. El 1969 vaig acabar
el batxillerat i, és clar, l’Estat d’Israel no ens deixava estudiar,
tampoc teníem universitats, i jo volia fer una carrera. Som
18 germans —Al·là és gran—, en van morir vuit i en vam
quedar 10. Van morir petits, petitons…
Jo volia sortir a estudiar i no hi havia llocs per fer-ho a
part dels països àrabs, on tenien unes universitats molt limitades
i llavors demanaven unes puntuacions extraterrestres.
I jo tampoc no era Einstein. Aleshores em van dir d’anar a
Anglaterra; i jo anava a Anglaterra, però vaig venir a parar
aquí, a la plaça Reial. Barcelona era una escala de la travessia
amb un vaixell i, és clar, era una escala de sis hores. I aquestes
sis hores... tu arribaves aquí i el vaixell atracava a Colom, o
sigui, al morro de les Rambles, no com ara… Tenia sis hores i
no sabia fer altra cosa que anar amunt i avall de les rambles,
perquè tenia por de perdre’m de tornada al vaixell.
El cas és que vaig arribar a la plaça Reial. Era l’època dels
· 66 ·
hippies, i hi havia un home amb una guitarra d’una corda que
feia el Led Zeppelin. Al voltant hi havia uns quants amics i
em miraven a mi. Jo parlava quatre paraules en anglès i ells
també, i: «D’on ets», i jo: «De Palestina», i ells: «Seu, seu».
Em van fer seure allà i em van donar un suc que semblava de
tamarinde. En vaig beure unes quantes copes i… ja es notava
que era sangria. Aquest va ser el primer pecat —involuntari,
per cert!
Vaig arribar a Anglaterra i vaig estar quinze dies sense
veure el sol. I dic: «Hòstia!, aquella ciutat on vaig anar a
parar, la del tamarinde aquell… era maca…». I, com que
s’acostaven les festes del Nadal, vaig ficar els tres mitjons
que portava i els tres calçotets en una bossa d’El Corte Inglés
i vaig tornar aquí a fer tres dies de vacances, vacances de
Nadal. I ja fa 37 que hi sóc.
Bé, vaig fer la carrera… Ja sabeu que l’Estat d’Israel té
la política de fer una neteja ètnica de forma subtil. Ells no
agafen els palestins, es posen amb els canons i els porten a
la frontera. No… Ho saben fer amb intel·ligència, perquè la
seva intel·ligència és inversemblant. I, llavors, la seva manera
d’inventar lleis, cada vegada una llei nova. Això abatia
la població. Les lleis que tenien, ho estic dient i això s’està
gravant, o sigui que no és invenció meva… Això no són arguments,
són fets reals, unes lleis contínuament contradictòries,
i una d’elles obligava la gent que sortia de Cisjordània,
Gaza, a tornar al cap de sis mesos per renovar el carnet.
Carnet d’identitat o carnet de residència, deia… O sigui, jo
vaig néixer allà i em donen un carnet de residència.
Bé, llavors, és clar, tu cada sis mesos tornes, renoves, surts
una altra vegada i al cap d’un any et diuen: «No, no, és que
· 67 ·
c o l · l o q u i