L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

persones sol·licitants d’asil que arriben al territori de l’Estat
i en promou l’aplicació en el marc de la Unió Europea, el
cert és que el dret d’asil és un dret amenaçat: cada vegada
menys persones accedeixen al procediment d’asil i es vulnera
de manera sistemàtica el dret d’asil a les persones que aconsegueixen
arribar a l’Estat espanyol o a Europa.
Any rere any disminueixen les peticions d’asil. Segons dades
proporcionades per l’oficina d’asil i refugi (OAR), el 2006
es van sol·licitar 5.297 peticions d’asil, gairebé la meitat que
les 9.490 que es van sol·licitar el 2001. Aquell mateix any, a
França, es van sol·licitar 30.690 peticions, 27.850 al Regne
Unit, 24.320 a Suècia i 21.030 a Alemanya.
Aquesta davallada s’explica, en part, per l’externalització
de fronteres i per les expulsions col·lectives.
El 2006, arran de l’anomenada crisi dels cayucos, el govern
central va abordar el tema amb mesures encaminades
a l’externalització de fronteres, es destinaren més recursos
al blindatge fronterer, tant tecnològics, com materials i humans;
se signaren acords bilaterals amb tercers països, com
Senegal, Gàmbia, Cap Verd, Mauritània, Marroc, Mali, entre
d’altres, amb suport material, econòmic i humà de control les
sortides des de les seves pròpies costes i per repatriar immigrants
en situació irregular; s’emprengué una impressionant
ofensiva diplomàtica per coresponsabilitzar tercers països i
condicionar l’ajuda al desenvolupament de la lluita contra la
immigració irregular; s’incrementà la presència en les zones
d’origen de la immigració a través de la creació de consolats
i el recolzament dels ja existents; s’augmentaren els
efectius policíacs i la implicació en el control de fronteres,
i es construí, amb fons de la Unió Europea, un centre per
· 18 ·
a immigrants a Naudibú (Mauritània), preparat per donar
alberg a 250 persones, amb la intenció de construir-ne de similars
a Senegal.
Paral·lelament, el 2006 també es van repatriar més de
12.000 persones per la frontera sud. Les expulsions massives
es van fer mitjançant procediments que no sempre tenen en
compte cada cas individual i sense les garanties suficients que
la repatriació es realitzi al país d’origen o que els afectats no
puguin patir maltractament o tortura.
Tant en l’externalització de fronteres com en les repatriacions
s’obvia sovint el respecte al dret d’asil i el principi
de no-devolució, nucli central de la Convenció de Ginebra
sobre refugiats que no es pot esbiaixar i que és aplicable
tant en un territori com en una frontera, i tant si la persona
ha estat reconeguda com a refugiada com si no. Així i tot,
sembla que la contenció de les migracions preval quasi sempre
sobre la protecció internacional, una greu violació dels
drets humans de totes les persones que s’exilien perquè ho
necessiten.
Les persones que aconsegueixen arribar a l’Estat espanyol
o a Europa fugint del seu país d’origen per haver sofert violacions
dels drets humans es troben també amb nombroses
dificultats, ja que es vulnera de manera sistemàtica l’exercici
del dret d’asil. Es vulnera el dret de l’accés al procediment,
s’apliquen clàusules d’exclusió, es desenvolupa una política
de denegació del dret d’asil i es fa una lectura restrictiva
de la Convenció de Ginebra que es tradueix en el no
reconeixement d’altres formes de persecució.
Una de les circumstàncies que defineixen el procediment
d’asil a l’Estat espanyol és la dificultat d’accedir-hi. Així,
· 19 ·
À g a t a s o l r u e d a