L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

creure quan, a través de la finestra, vaig veure aparèixer un
pot de conserva que degotava lligat a una espècie de branca:
era ple del que per a mi, en aquell moment, era l’element més
preuat del món. Els nois havien lligat unes quantes vares de
vímet, que les devien haver robat del taller de cistelleria on
treballaven, per fer-me arribar l’aigua. La flexibilitat de les
branques va fer que no hagués de saltar aire per arribar al pot,
beure aigua i guardar-me’n una mica de reserva.
Després d’una experiència com aquesta és comprensible
que, en part, m’hagi dedicat a donar suport a nens i nenes
víctimes de maltractaments tant a la família com a l’escola
o a les institucions. La vivència d’aquesta experiència fa comprensible
que hagi dedicat una part de la meva vida a demostrar
científicament que la delinqüència i la violència dels joves és
la demostració de la incapacitat del món adult d’oferir a tots
els nens una educació basada en el bon tracte. Considerar
aquests nens i nenes com els únics culpables del seu comportament
—per culpa de les seves històries tràgiques sovint
acaben agredint o delinquint—, no és solament una demostració
d’una ignorància inhumana, sinó una prova de la covardia
del món adult i de les seves institucions.
Els menors delinqüents de la meva història es van unir per
donar-me aigua sense conèixer-me i sabent que no podien
obtenir res de mi. Va ser un gest de solidaritat que no els vaig
poder retornar, però cada vegada que atenc un nen maltractat
o dono suport a la rehabilitació d’un noi o una noia amb
trastorns de conducta, estic simbòlicament retornant el que
no vaig poder fer pels nens que em van ajudar a la presó.
Un dia, sense previ avís, em van treure de la cel·la i em
van dur amb els altres presoners. Ja eren prop de 200 homes
· 130 ·
amuntegats en un magatzem que, abans de transformar-se en
un camp de concentració, havia servit de taller per als reclusos.
Va ser un moment de trobada, d’alegria, en què vaig ser
conscient de les cures que els homes també són capaços de
prodigar. Em van atendre fins que em vaig trobar millor, una
cosa que es feia amb tots els que tornaven de l’«infern». Un
cop sorties d’allí, volia dir que ara com ara no torturarien més.
Em vaig incorporar ràpidament a l’organització en la qual el
grup s’havia apuntat per ajudar-se mútuament en el terreny
emocional, mantenir contactes amb l’exterior i repartir aliments.
Sense posar nom a la meva labor, allà a la presó vaig
començar la meva formació com a futur terapeuta d’exiliats
que havien estat víctimes de la repressió i la tortura. Vam formar
una comissió de salut integrada pels quatre metges presoners
—malgrat que un va plegar de seguida i en vam quedar
tres—, un pastor evangèlic, un sacerdot i dos infermers.
Cada vegada que arribava algú nou, gairebé sempre després
d’haver passat per l’«infern», la comissió posava en pràctica
un pla de cures que s’havia elaborat durant les reunions clandestines
que fèiem de nit. Això també passava amb els que,
de cop i volta, tornaven a treure per interrogar-los, la qual
cosa sempre volia dir torturar-los. No tots resistien psíquicament
de la mateixa manera, i per això vam establir un pla
de cures especials per als més vulnerables. Només teníem les
converses, destinades a transmetre suport, calmar l’angoixa
mitjançant la relaxació i comunicar el que els havien fet durant
les sessions de tortura per tal de facilitar la descàrrega
d’emocions quan intuíem que això podia ajudar-los a sentirse
millor. Amb els nostres escassos mitjans, intentàvem alleujar
el dolor físic i reparar el dany que les sessions de tortura
· 131 ·
J o r g e B a r u d y