L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

menjar amb gana sense donar importància a les condicions
dels aliments. En acabar, les dones van tornar al lavabo i el
pare i jo ens vam quedar una estona a taula fins que baixés el
nombre d’homes que esperaven per rentar-se. Al cap d’una
estona, el pare es va aixecar, va dirigir-se cap a la pica i va
esperar el seu torn, donant per fet que jo el seguiria. Em vaig
aixecar, però un neguit de supervivència em va paralitzar
davant la taula. Mirava les restes de menjar sobre la taula i
pensava que no es podien menysprear després de la gana que
havíem passat. ¿I si torna a passar alguna cosa inesperada
com la tempesta? No estava disposat a passar gana de nou.
Entre les restes hi havia pans sencers, vaig agafar un pa,
el vaig doblegar, me’l vaig posar sota el braç i vaig posar-me
a la cua, darrere el pare. Encara hi havia uns quants homes
davant la pica quan el pare va girar la mirada per assegurar-se
que era a prop seu. Va veure el pa que duia sota el braç abans
de tombar-se del tot i, sense vacil·lar, em va clavar, amb el
palmell de la mà, un cop sec i dur a la galta:
—Si hem de passar gana, la passarem tots junts. Torna el
pa al seu lloc.
Vaig tornar el pa amb la galta ardent i un soroll ensordidor
retrunyint-me al cap. No vaig plorar, tot i que no entenia
el perquè de la reacció del pare. Era la primera vegada que
recordo que el pare m’hagués copejat, però no era la primera
vegada que no comprenia la reacció del pare. Havia passat
altres vegades, però sempre pensava que el pare sabia per què
ho feia, i que algun dia jo ho entendria.
No recordo res de la resta d’aquell viatge. Portàvem quasi
dos anys vivint a Bassrah, i les vacances de primavera acabaven
de començar i durarien dues setmanes. El pare havia
· 94 ·
d’anar, com feia sovint, als aiguamolls durant uns quants dies
per aixecar els plànols dels vastos terrenys coberts d’aigua i
propietat dels ancestrals habitants d’aquell indret. La mare
no em volia a casa sense escola i amb el pare absent. Era un
minyó entremaliat i ella tenia massa feina per tenir-me corrent
amunt i avall tot el sant dia. Li va demanar al pare que se
m’emportés amb ell.
Al-Ahuar, els aiguamolls del sud de l’Iraq, era un lloc únic,
aïllat i màgic. Grans extensions d’aigua, jonc i canya. Búfals,
senglars i un nombre incalculable de tot tipus d’aus i peixos.
Els habitants dels aiguamolls conservaven la puresa de
l’indomable Enkido i la valentia de l’altiu Gilgameix. Vivien
en total harmonia amb el seu entorn natural. Pescaven amb
arpó i caçaven just el que necessitaven per menjar. Construïen
les cases de jonc i canya. Ajuntaven les canyes en paral·lel
i les lligaven amb cordes fetes de joncs trenats. Hi anaven
afegint canyes i formaven columnes del gruix i la llargària
que necessitaven. Un cop fetes les columnes, les deixaven
sobre l’aigua, les tornaven a lligar entre si, treien el fang de sota
l’aigua poc profunda fent servir cabassos de jonc, i escampaven
el fang sobre la plataforma de canyes fins a cobrir-la totalment.
D’aquesta manera, aconseguien una illa flotant per
construir-hi la casa a sobre, i un espai per al forn de pa i per a
les gallines, els xais i, fins i tot, els búfals.
De la mateixa manera, feien unes columnes corbes en forma
d’arc i les fixaven sobre l’illa, dretes i en paral·lel, amb
cordes i fang. Cobrien el sostre i els laterals amb canyes, estores
de jonc i fang. Així construïen les cases i els magnífics mudhif
(‘cases d’hostes’), un espai per a les celebracions, convits,
recepcions i acollida dels visitants, on els homes es reunien
· 95 ·
P i u s A l i b e k