L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

història d’un règim totalitari amb la submissió de petits pobles
eslaus (que sorgirien com a nous Estats independents en
aquesta guerra d’alliberament del jou iugoslau), víctimes dels
serbis. Però s’oblidaven alguns detalls: Tito no era serbi, sinó
croat, i va ser un destacat lluitador contra el franquisme durant
la Guerra Civil espanyola, mentre que Iugoslàvia era un
veritable model de convivència entre diversos pobles iguals
en drets i amb una llibertat d’expressió total en els seus propis
idiomes. No obstant això, la interpretació dels fets, confusa i
curosament dissenyada segons el discurs oficial dels actors de
la globalització, va portar a identificar el que era «iugoslau»
amb el que era «serbi», amb la monstruosa figura de Milosevic.
Aquest fou, de fet, un polític que després d’haver cursat
els seus estudis als Estats Units (parlava un perfecte anglès
amb fort accent nord-americà), va venir a Iugoslàvia, on va
guanyar les primeres eleccions lliures de la seva república natal
(Sèrbia), una de les sis repúbliques de la federació iugoslava,
després de presentar-se com un candidat jove d’idees innovadores,
oposat a la vella i obsoleta capa comunista. Un cop
palpat el perill de la descomposició de Iugoslàvia —algunes
repúbliques de la federació havien negociat la seva independència
amb les grans potències mundials sense contemplar
els drets de minoria per a molts milers de serbis que es trobarien
fora de les fronteres de la seva república corresponent,
i el mapa ètnic de l’ex-Iugoslàvia era semblat al dibuix de la
pell de lleopard, sobre el qual la Constitució iugoslava havia
dibuixat fronteres com en un quadre de Mondrian, la qual
cosa no afectava ningú mentre existia Iugoslàvia com a conjunt—,
Milosevic va adoptar un discurs nacionalista, al mateix
temps que d’esquerres. Va aconseguir mantenir-se al po-
· 194 ·
der a Sèrbia durant una dècada gràcies, sobretot, al context
bèl·lic i a la interpretació vigent dels fets a la premsa i la televisió
internacionals, que semblava una campanya mundial
contra Sèrbia. Personalment, no conec ningú de Belgrad que
el votés en cap moment; al contrari, juntament amb els meus
pares, familiars, amics i coneguts, vaig participar en múltiples
manifestacions contra el seu règim. Però aquesta interpretació
dels fets mai no ha interessat a ningú, fins i tot com si
estigués prohibida. Diversos milions de serbis que van fugir
del seu país perquè no podien acceptar la Sèrbia de Milosevic
han estat, a l’exili, identificats amb ell.
M’ha estat recomanat, sense mala intenció, no dir que sóc
sèrbia fora del meu país perquè la gent no em miri malament.
I ¿per què m’haurien de mirar malament? Perquè a la gent li
repugna la violència, les matances i la intolerància. Això demostra
que la violència i la intolerància han arribat a identificar-se
amb «els serbis». ¿I l’adscripció d’aquests qualificatius
a tot un poble i a la meva persona no és un acte de violència?
El conte sobre els violents i malvats serbis va ser, sens dubte,
una excusa convincent per buidar l’stock de bombes caducades
(amb urani empobrit) al territori europeu, bombes que
van caure cada dia durant quatre mesos sobre els meus pares,
familiars i amics (els mateixos que es manifestaven contra
Milosevic), destruint sistemàticament les infraestructures
i l’economia del seu país. El motiu oficial dels bombardejos
(que va ordenar l’OTAN, amb l’espanyol Javier Solana com
a secretari general) era posar fi al règim de Milosevic, a qui
no només no va arribar ni una sola bomba, sinó que fins i tot
els lluitadors més enfervorits contra ell van haver de donar-li
la raó: l’OTAN no anava contra el seu règim, sinó que im-
· 195 ·
M a r i a D j u r d j e v i c h