L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

De fet, l’estelada, que he vist que molta gent jove identifica
de manera absolutament errònia amb la revolució castrista
a causa de la seva similitud amb la bandera de Cuba i al fet
que les passegen aquí juntes en manifestacions promogudes
per les esquerres, és una bandera que van crear els catalans a
Cuba cap a l’any 1918, crec recordar, i que està inspirada en
la bandera de la República de Cuba. No té res a veure, doncs,
amb el castrisme… Però tornem a allò essencial.
És una tasca primordial la de difondre la realitat dels
nostres països, aclarir tantes coses que tantes vegades no
s’entenen o que, com bé deia Nazanín, es redueixen a estereotips
en els quals ni nosaltres mateixos no ens reconeixem.
De l’altra banda, aquesta segona dimensió de la responsabilitat
que esmentava es refereix a la necessitat que mantinguem
viva i alerta la mateixa condició de dissidents que
ens va dur a convertir-nos en refugiats. Vull dir que, de la
mateixa manera que vivint sota règims que ens semblaven
injustos o polítiques on hi havia coses que ens desagradaven i
contra les quals ens vam oposar, també hem de mantenir, en
aquestes societats d’acollida i allunyats de qualsevol equívoc
sentiment d’aquiescència basat en l’agraïment, una postura
crítica i militant. És una aportació, per dir-ho així, que implica
un veritable agraïment. Sé que molts ho fem, això de
mantenir aquest esperit de dissidència, aquest enfocament
crític cap a la realitat.
Així, per exemple, quan persones que provenim de països
on no se celebren eleccions, on és impensable un joc polític
normal, veiem en societats com la catalana fenòmens
d’abstenció com el de les últimes municipals… És una cosa
que, francament, ens costa entendre: la renúncia dels ciu-
· 64 ·
tadans a prendre un paper actiu en la societat. En aquest
sentit, molts de nosaltres hauríem de fer un treball precisament
actiu, perquè sabem del cert que la democràcia, tot i
que imperfecta, és un valor fonamental, i és una llàstima
que molta gent que mai no ha patit els rigors d’una dictadura
ho ignori.
Inongo-vi-Makomè: Se n’obliden aviat, per això
apareixen les dictadures, Jorge. Intentaré cenyir-me al que
m’han demanat els organitzadors. Jo duc molt de temps aquí.
Quan vaig a un institut, acostumo a dir als xavals que sóc
més d’aquí que ells, perquè fa molta anys que hi sóc. Vaig
arribar en aquells anys que esmentava Nazanín, quan un negre
era encara alguna cosa estranya. Llavors, érem molt pocs
els estrangers a la universitat, a València, i gairebé tots eren
estudiants llatinoamericans.
[A continuació, Inongo-vi-Makomè va fer una lectura de les
primeres pàgines del text inclòs en aquesta compilació.]
Salah Jamal: Jo dec ser el degà de tots els refugiats d’aquí,
perquè em sembla que sóc el més antic. Vaig arribar el 1969,
¿algú va arribar abans? O sigui que heu de fer cas del que jo
us expliqui.
Bé, potser no hauria de tornar altra vegada a la definició
de refugiat i dels immigrants… Ja està més que parlat. Ara
jo voldria parlar d’una cosa que sento moltes vegades que
diuen els juristes —els juristes, com els altres, diuen moltes
bajanades. Ens avisen: «Escolteu!, s’ha d’anar amb compte i
no confondre l’immigrant amb el refugiat polític, perquè els
refugiats polítics són pocs, avui dia i, en canvi, els immigrants
· 65 ·
c o l · l o q u i