L'Enriquiment de la Pèrdua. Aportacions i riqueses

ditats de treballar a les grans ciutats per posar-se treballar al
camp. Això explica que, la que era la meva esposa aleshores i
jo, ens vam trobar que érem els dos únics metges per atendre
una població de 40.000 habitants, dels quals el 60% vivien, ja
sigui per la seva condició d’indígenes o per ser peons de les hisendes,
en una situació de misèria i exclusió social difícilment
imaginable, potser comparable a la situació dels camperols
als masos andalusos abans de la instauració de la República
espanyola. No comptàvem amb professionals d’infermeria ni
matrones, però teníem el suport incondicional dels treballadors
de l’hospital, alguns amb una formació tècnica que els
permetia suplir les mancances creades per la falta d’altres
professionals. Puerto Saavedra és un poble que podia quedar
fàcilment aïllat a l’hivern. La crescuda dels rius tallava l’únic
camí que l’unia amb la ciutat més propera. En aquestes condicions,
era impossible pensar a traslladar a l’hospital de base
un malalt, o fins i tot una dona embarassada que necessités
una cesària d’urgència. Només en poques ocasions vam poder
disposar de l’únic helicòpter que hi havia; gairebé sempre
vam haver de fer els impossibles per salvar vides o fer néixer
per cesària un nadó que, tossudament, s’entravessava a l’úter
de la seva mare. Si, a més a més, això passava durant la nit,
la situació es transformava en una veritable odissea, ja que el
poble només tenia electricitat fins a les vuit del vespre.
La situació al poble era tibant, i sovint la premsa de la
dreta local i nacional ens acusava de subversius, extremistes
i fins i tot de guerrillers, però això no minvava el nostre
entusiasme idealista i compromès. L’esperança, la força i la
mobilització de la gent del poble, que assumia tasques diverses,
eren una font permanent d’energia per al nostre treball.
· 116 ·
Encara que tenia tres fills petits —el més gran tenia tot just
dos anys i les bessones, pocs mesos—, ens arreglàvem amb el
suport de la comunitat per aconseguir tenir cura dels nostres
fills i dedicar-nos en gran part al nostre compromís social.
En aquest període vam formar promotors populars de salut,
que eren membres de diverses comunitats camperoles i
indígenes que aprenien no només a vacunar els nens, sinó
també a controlar embarassos i a diagnosticar i oferir les
primeres cures en les malalties més freqüents. Per als membres
de moltes de les comunitats indígenes, arribar fins a
l’hospital els representava gairebé un dia de camí a través
de les muntanyes, travessant rius i llacs. Els promotors de
salut, la majoria dones, eren «els metges locals», i algunes
ja eren reconegudes com a remeieres per part de la comunitat:
eren les dipositàries d’un saber ancestral transmès al
llarg de generacions. Des de l’hospital legitimàvem les seves
pràctiques, quan aquestes eren beneficioses, i alhora les complementàvem
amb coneixements de la medicina occidental.
Recordo que, amb aquest model de medicina intercultural,
vam assolir en pocs mesos la reducció de la incidència de
tuberculosi, que feia estralls en les comunitats mapuches, associant
les seves plantes medicinals amb els antibiòtics que
eren eficaços en el tractament de la malaltia.
Aquest model funcionava no només pel compromís
i l’entusiasme de la gent, sinó perquè cada dues setmanes, i
totes les estacions de l’any, un equip de l’hospital compost per
un metge, en aquest cas, jo, i dos tècnics en salut, ens desplaçàvem
a cavall i en una barca, comunitat per comunitat,
per assessorar i proporcionar als «metges populars» les vacunes,
la llet i els medicaments que les seves accions requerien.
· 117 ·
J o r g e B a r u d y